Propietat horitzontal i mobilitat elèctrica: fins on pot arribar una comunitat davant d'un punt de recàrrega privat
L'expansió de la mobilitat elèctrica ha traslladat al règim de propietat horitzontal el conflicte entre el dret individual a instal·lar punts de recàrrega i la protecció dels elements comuns. El Tribunal Suprem, en una sentència de desembre de 2025, ha interpretat la Llei de Propietat Horitzontal estatal en el sentit que la instal·lació d'un carregador en una plaça individual només requereix comunicació prèvia a la comunitat, fins i tot quan el cable travessa elements comuns, llevat que hi hagi una afectació innecessària, desproporcionada o perjudicial. A Catalunya, on regeix el Llibre cinquè del Codi Civil de Catalunya, aquesta solució no es pot traslladar mecànicament. L'interès jurídic rau a comparar el model estatal amb els arts. 553 i següents del CCCat i determinar l'abast del dret individual a instal·lar infraestructures de recàrrega en el marc de la propietat horitzontal catalana.
1.La solució estatal: comunicació prèvia i límits d'afectació als elements comuns
La Llei de Propietat Horitzontal estatal, després de les reformes orientades a facilitar la mobilitat elèctrica, reconeix al propietari d'una plaça d'aparcament o d'un element privatiu el dret a instal·lar un punt de recàrrega per a vehicles elèctrics, i el condiciona a la comunicació prèvia a la comunitat i a l'assumpció dels costos d'instal·lació i de consum. La sentència del Tribunal Suprem de desembre de 2025 consolida aquesta interpretació, i subratlla que la instal·lació en una plaça individual no requereix acord de la junta ni autorització expressa, encara que impliqui l'estesa de cablejat o la col·locació d'elements sobre zones comunes, sempre que l'afectació sigui necessària i proporcionada per a la finalitat de recàrrega.
El Tribunal introdueix, tanmateix, límits qualitatius. La comunitat pot oposar-s'hi o exigir modificacions quan la instal·lació suposi una afectació innecessària, desproporcionada o perjudicial per als elements comuns o per a altres propietaris. Es tracta d'un control de raonabilitat i de proporcionalitat, que impedeix que el dret individual s'exerceixi de manera abusiva o amb detriment greu de l'estructura, la seguretat o l'estètica de l'immoble. La comunitat conserva, a més, la facultat d'acordar solucions col·lectives, com la implantació de sistemes comuns de recàrrega, que poden modular l'exercici de drets individuals.
2.El marc català: règim propi de propietat horitzontal i drets d'ús
A Catalunya, la propietat horitzontal es regeix pel Codi Civil de Catalunya, que configura un règim propi i complet. Els arts. 553 i següents CCCat regulen la comunitat, els elements privatius i comuns, les majories i les prohibicions d'ús. L'art. 553‑40 estableix que els propietaris i els ocupants no poden realitzar en els elements privatius ni en la resta de l'immoble activitats o actes contraris a la convivència normal o que danyin o facin perillar l'immoble, i faculta la comunitat per requerir-ne la cessació i, si escau, exercitar l'acció de cessació. L'art. 545‑4 reconeix que els titulars del dret de propietat poden establir limitacions voluntàries de l'exercici de les seves facultats, tot constituint drets reals limitats que es regeixen per l'autonomia de la voluntat.
Aquest marc implica que qualsevol instal·lació que afecti elements comuns ha de respectar les normes estatutàries, els acords de la junta i les limitacions voluntàries inscrites. La comunitat pot haver establert, per exemple, restriccions sobre instal·lacions en façanes, sostres o zones comunes, o sobre l'estesa de cablejat visible. La instal·lació d'un punt de recàrrega privat que requereixi travessar elements comuns se situa en la intersecció entre el dret individual d'ús de la plaça i el règim de protecció dels elements comuns.
A diferència de la LPH estatal, el CCCat no conté, en la informació disponible, una previsió específica sobre punts de recàrrega, per la qual cosa la solució s'ha d'extreure dels principis generals. El dret de cada propietari a adaptar el seu element privatiu a les seves necessitats, incloent-hi la mobilitat elèctrica, es reconeix en la mesura que no es vulnerin les prohibicions estatutàries ni es causi dany o perill a l'immoble. La comunitat pot limitar usos mitjançant els estatuts, sempre que s'inscriguin en el Registre de la Propietat i siguin oposables a tercers, i pot reaccionar davant d'activitats que afectin la convivència o la seguretat.
3.Comparació entre el model estatal i el català
La solució estatal, basada en la comunicació prèvia i en la presumpció de legitimitat de la instal·lació individual, amb límits d'afectació innecessària, desproporcionada o perjudicial, respon a una política legislativa clara de foment de la mobilitat elèctrica. El legislador ha volgut eliminar barreres comunitàries, tot desplaçant el centre de gravetat cap al dret individual, i el Tribunal Suprem ha reforçat aquesta orientació.
A Catalunya, el model és més obert i depèn de la interpretació dels arts. 553 i següents CCCat. La comunitat té un marge més gran per regular l'ús dels elements comuns i per establir limitacions voluntàries, sempre que es respectin les majories i la inscripció registral. La instal·lació d'un punt de recàrrega privat pot requerir, a la pràctica, acord de la junta quan impliqui obres en elements comuns, especialment si les normes estatutàries ho preveuen. La comunitat pot valorar l'afectació a l'estructura, a la seguretat contra incendis, a l'estètica i a la convivència, i pot imposar condicions tècniques o d'ubicació.
Tanmateix, el principi de funció social de la propietat i la necessitat d'adaptar els immobles a noves exigències tecnològiques suggereixen que el dret individual a instal·lar infraestructures de recàrrega també ha de ser reconegut a Catalunya, amb límits raonables. La comunitat no pot prohibir de manera absoluta i genèrica qualsevol instal·lació de recàrrega, sense oferir alternatives, sense incórrer en un possible abús de dret o en una limitació desproporcionada de l'ús dels elements privatius. La comparació amb la solució estatal ofereix un criteri orientador: la comunitat pot controlar l'afectació als elements comuns, però no bloquejar sense més ni més l'exercici d'un dret funcionalment vinculat a l'ús normal de la plaça d'aparcament.
4.Abast del dret individual a instal·lar infraestructures de recàrrega a Catalunya
En el règim català, l'abast del dret individual a instal·lar infraestructures de recàrrega es pot delimitar en diversos plans. En primer lloc, el propietari d'una plaça d'aparcament o d'un element privatiu té dret a realitzar obres en el seu element per adaptar-lo a la mobilitat elèctrica, sempre que no alteri l'estructura de l'edifici ni afecti elements comuns de manera substancial. La instal·lació del carregador en la mateixa plaça, amb cablejat que discorri per espais privatius o per canalitzacions existents, se situa dins d'aquest àmbit.
En segon lloc, quan la instal·lació requereix travessar elements comuns, com ara parets, sostres o zones de pas, el propietari ha de respectar les normes estatutàries i els acords de la comunitat. La junta pot exigir que les obres s'ajustin a criteris tècnics, que s'utilitzin canalitzacions comunes, que es minimitzi l'impacte visual i que es garanteixi la seguretat. La comunitat pot denegar instal·lacions que suposin una afectació innecessària, desproporcionada o perillosa, però hauria d'oferir alternatives raonables, com la creació d'infraestructures comunes de recàrrega.
En tercer lloc, les limitacions voluntàries inscrites, com ara clàusules estatutàries que prohibeixen determinades instal·lacions en elements comuns, són oposables als propietaris i als tercers adquirents. La comunitat pot haver acordat, per exemple, que qualsevol instal·lació d'infraestructures de recàrrega es faci mitjançant un sistema comú gestionat per la comunitat, la qual cosa condiciona l'exercici de drets individuals. En aquests casos, el propietari haurà de canalitzar la seva demanda de recàrrega a través del sistema comú, i la comunitat haurà de gestionar de manera diligent la implantació.
En quart lloc, l'acció de cessació de l'art. 553‑40 CCCat ofereix a la comunitat un instrument per reaccionar davant d'instal·lacions que danyin o facin perillar l'immoble o que generin conflictes de convivència. Si un punt de recàrrega s'instal·la de manera defectuosa, sense complir normes de seguretat, o genera riscos d'incendi, la comunitat pot requerir-ne la cessació i, si escau, acudir als tribunals per obtenir la retirada o l'adaptació de la instal·lació.
5.Conclusions
La mobilitat elèctrica planteja a la propietat horitzontal el repte de conciliar el dret individual a instal·lar punts de recàrrega amb la protecció dels elements comuns i de la convivència. La solució estatal, consolidada pel Tribunal Suprem el desembre de 2025, s'inclina clarament a favor del dret individual, i exigeix només comunicació prèvia i admet l'estesa de cablejat per elements comuns, llevat d'afectació innecessària, desproporcionada o perjudicial. A Catalunya, el règim propi del Codi Civil exigeix una interpretació més matisada, en la qual les normes estatutàries, les majories i la inscripció registral tenen un paper central.
L'interès jurídic rau a determinar fins on pot arribar una comunitat davant d'un punt de recàrrega privat. La comunitat pot regular, condicionar i, en casos extrems, impedir instal·lacions que afectin greument els elements comuns o la seguretat, però no pot bloquejar de manera absoluta l'adaptació dels elements privatius a la mobilitat elèctrica sense oferir alternatives raonables. L'equilibri entre el dret individual i l'autonomia comunitària es construirà, a Catalunya, a partir dels arts. 553 i següents CCCat, de la funció social de la propietat i de la comparació amb la solució estatal, en un camp on la pràctica judicial i l'evolució normativa tindran un paper decisiu els propers anys.
