Pot una convivència convertir automàticament el supervivent en hereu? La successió intestada de les parelles estables catalanes davant el Tribunal Constitucional
La qüestió d'inconstitucionalitat 8613‑2024, admesa pel Tribunal Constitucional i encara en tramitació, ha col·locat al centre del debat els drets successoris intestats de les parelles de fet catalanes. El model del Codi Civil de Catalunya configura automàticament la parella estable per convivència i atribueix al convivent supervivent la condició d'hereu ab intestato a falta de descendents, i l'equipara al cònjuge vidu. Aquest article analitza l'abast d'aquesta equiparació, els problemes probatoris i d'autonomia personal que suscita, el conflicte entre progenitors i convivent i els possibles efectes d'una eventual declaració d'inconstitucionalitat sobre successions ja obertes, en un context d'alta litigiositat potencial.
La regulació catalana de les parelles estables i dels seus drets successoris ha estat, des de l'aprovació del llibre segon i del llibre quart del Codi Civil de Catalunya, un dels elements més distintius del dret civil propi. L'equiparació progressiva entre matrimoni i parella estable, tant en el pla familiar com en el successori, culmina en l'article 442‑3.2 del llibre quart, que estableix que, si el causant mor sense descendents, l'herència correspon al cònjuge vidu o al convivent en parella estable, i els pares conserven la seva llegítima. Aquesta atribució automàtica de la condició d'hereu ab intestato al convivent supervivent, basada en la mera existència d'una parella estable configurada per convivència, ha estat qüestionada davant el Tribunal Constitucional mitjançant la qüestió d'inconstitucionalitat 8613‑2024, admesa a tràmit i encara pendent de resolució el 2026. El nucli del debat és si una convivència, definida legalment com a parella estable, pot convertir automàticament el supervivent en hereu, sense necessitat d'un acte exprés de voluntat successòria, i si això respecta l'autonomia personal de l'article 10 CE i el sistema constitucional de fonts.
El punt de partida es troba en la definició de parella estable de l'article 234‑1 del Codi Civil de Catalunya. Aquest precepte considera parella estable dues persones que conviuen en una comunitat de vida anàloga a la matrimonial en qualsevol dels casos següents: si la convivència dura més de dos anys ininterromputs, si durant la convivència tenen un fill comú o si formalitzen la relació en escriptura pública. La parella estable es configura, per tant, de manera automàtica en els supòsits de convivència prolongada o de fill comú, sense necessitat d'inscripció registral ni de formalització expressa, encara que l'escriptura pública i el Registre de parelles estables de Catalunya ofereixen vies de prova reforçada. Aquesta configuració automàtica té conseqüències en múltiples àmbits, entre els quals la successió intestada.
L'article 441‑2 del llibre quart, en regular les crides legals en la successió intestada, disposa que l'herència es defereix, a falta de descendents, al cònjuge vidu o al convivent en parella estable supervivent, en els termes i amb els límits establerts pel Codi, sense perjudici de les llegítimes. L'article 442‑3 concreta aquesta atribució i estableix que, si el causant mor sense descendents, l'herència correspon al cònjuge vidu o al convivent en parella estable, i els pares conserven la seva llegítima. La parella estable se situa, així, en el mateix pla que el matrimoni a efectes de successió intestada, de manera que la convivència prolongada o l'existència de fill comú poden convertir el supervivent en hereu ab intestato, i desplacen els progenitors del causant al pla de legitimaris.
Aquesta equiparació ha estat valorada positivament per bona part de la doctrina civil catalana, que hi ha vist un reconeixement de la diversitat de models familiars i una protecció de la realitat social de les parelles no casades. La successió intestada, en aquest model, es construeix sobre la idea que, a falta de descendents, la persona amb qui el causant ha compartit la vida en una comunitat anàloga a la matrimonial és, normalment, qui millor encarna la continuïtat del seu projecte vital i patrimonial. La parella estable, configurada per convivència, esdevé subjecte de drets successoris ab intestato, sense necessitat que el causant hagi atorgat testament.
Tanmateix, la qüestió d'inconstitucionalitat 8613‑2024 posa de relleu les tensions que aquest model genera des de la perspectiva constitucional. El Tribunal Constitucional ha admès a tràmit la qüestió plantejada sobre els articles 234‑1.a i 442‑3.2 CCCat, precisament en relació amb la configuració automàtica de la parella estable per convivència i les seves conseqüències en la successió intestada. Tot i que la resolució encara no s'ha dictat, l'admissió indica que el Tribunal aprecia l'existència d'un problema jurídic rellevant, que pot girar entorn de l'autonomia personal de l'article 10 CE, del principi d'igualtat de l'article 14 CE i del sistema de distribució de competències en matèria civil.
Un dels eixos del debat és l'autonomia personal. L'article 10 CE proclama la dignitat de la persona, els drets inviolables que li són inherents i el lliure desenvolupament de la personalitat com a fonament de l'ordre polític i de la pau social, i exigeix que les normes relatives a drets fonamentals s'interpretin de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats internacionals ratificats per Espanya. La qüestió és si la configuració automàtica de la parella estable per convivència, amb efectes successoris ab intestato, respecta el lliure desenvolupament de la personalitat o si, per contra, imposa un model familiar i successori a persones que han decidit no casar-se i que potser no volen que el seu convivent sigui hereu a falta de testament.
La doctrina crítica ha assenyalat que l'equiparació automàtica entre convivència i parella estable, amb efectes successoris, pot vulnerar l'autonomia de qui opta per no formalitzar la seva relació i per no sotmetre-la al règim matrimonial. La successió intestada, en aquest model, es converteix en una prolongació de la política familiar del legislador, que presumeix que la voluntat del causant és afavorir el convivent, sense necessitat de manifestació expressa. La qüestió d'inconstitucionalitat pot plantejar si aquesta presumpció és compatible amb el respecte a la llibertat de no casar-se i de no constituir parella estable en sentit jurídic, i si la configuració automàtica de la parella estable per convivència no s'hauria de limitar a efectes de protecció social, sense estendre's a la successió intestada.
Un altre eix és el conflicte entre progenitors i convivent. L'article 442‑3.2 CCCat estableix que, si el causant mor sense descendents, l'herència correspon al cònjuge vidu o al convivent en parella estable, i els pares conserven la seva llegítima. Això significa que els progenitors del causant, que en el règim comú del Codi Civil estatal serien cridats com a hereus ab intestato a falta de descendents i de cònjuge, queden relegats a Catalunya al pla de legitimaris quan hi ha convivent en parella estable. La qüestió d'inconstitucionalitat pot qüestionar si aquesta relegació automàtica dels progenitors, basada en la mera existència de convivència prolongada, respecta el principi d'igualtat i la protecció de la família en sentit ampli.
La litigiositat potencial és elevada. A la pràctica, la prova de la convivència i de l'existència de parella estable pot ser complexa. L'article 234‑1 CCCat defineix la parella estable per convivència de més de dos anys, per fill comú o per escriptura pública, però l'acreditació de la convivència prolongada exigeix prova de fets, com ara l'empadronament, els contractes d'arrendament, els comptes bancaris conjunts i els testimonis de veïns i familiars. En successions intestades, els progenitors del causant poden impugnar la condició de parella estable del convivent supervivent, i al·legar que la convivència no va arribar als dos anys, que no hi havia comunitat de vida anàloga a la matrimonial o que la relació era merament d'amistat o de cohabitació per necessitat. La càrrega probatòria i la valoració judicial de la convivència esdevenen elements decisius.
La qüestió d'inconstitucionalitat també pot abordar la relació entre la configuració automàtica de la parella estable i el Registre de parelles estables de Catalunya. Aquest Registre, creat pel Decret llei 3/2015 i regulat per l'Ordre JUS/44/2017, té caràcter no constitutiu, de manera que l'existència de la parella estable es pot acreditar per altres mitjans de prova. La inscripció al Registre, però, ofereix una prova reforçada de la parella estable i pot facilitar l'atribució de drets successoris. La qüestió és si la configuració automàtica per convivència, sense necessitat d'inscripció, és compatible amb la seguretat jurídica i amb l'exigència de certesa en matèria successòria, o si s'hauria d'exigir algun tipus de formalització perquè la convivència tingui efectes ab intestato.
Des de la perspectiva competencial, el debat se situa en el marc de l'article 149.1.8 CE, que reserva a l'Estat la competència sobre legislació civil, sense perjudici de la conservació, la modificació i el desenvolupament, per part de les comunitats autònomes, dels seus drets civils, forals o especials. Catalunya, en virtut de l'article 129 del seu Estatut d'autonomia, té competència exclusiva en matèria de dret civil, excepte en les matèries reservades a l'Estat. La regulació de la successió intestada i dels drets successoris de les parelles estables s'inscriu en aquest àmbit de competència. La qüestió d'inconstitucionalitat pot plantejar si l'equiparació automàtica entre convivència i parella estable, amb efectes successoris, respecta els límits de la competència autonòmica i el marc constitucional de la família i de la successió.
Un aspecte especialment delicat és l'efecte d'una eventual declaració d'inconstitucionalitat sobre successions ja obertes. L'article 38 de la Llei Orgànica del Tribunal Constitucional estableix que les sentències dictades en procediments d'inconstitucionalitat tenen valor de cosa jutjada, vinculen tots els poders públics i produeixen efectes generals des de la seva publicació al Butlletí Oficial de l'Estat. L'article 40 afegeix que les sentències declaratives d'inconstitucionalitat de lleis no permeten revisar processos closos mitjançant sentència amb força de cosa jutjada, llevat dels processos penals o sancionadors en què la nul·litat de la norma aplicada suposi reducció de pena o de sanció o exclusió de responsabilitat. En matèria civil, la declaració d'inconstitucionalitat dels articles 234‑1.a i 442‑3.2 CCCat, si es produís, no permetria revisar successions ja resoltes per sentència ferma, però sí que podria afectar successions en curs i situacions no judicialitzades.
La successió s'obre en el moment de la mort del causant, en el lloc del seu darrer domicili, segons l'article 411‑2 CCCat. La llei aplicable a la successió és la vigent en aquell moment, d'acord amb la disposició transitòria primera del llibre quart, que estableix que les successions obertes i els testaments atorgats després de l'entrada en vigor del llibre quart es regeixen per les seves disposicions. Una eventual declaració d'inconstitucionalitat dels preceptes sobre parelles estables i successió intestada podria plantejar la qüestió de si afecta només les successions obertes després de la sentència o també les successions obertes abans però no concloses. La doctrina del Tribunal Constitucional sobre els efectes temporals de les seves sentències i la interpretació dels articles 38 i 40 LOTC seran determinants.
A la pràctica, l'eventual inconstitucionalitat podria obligar a reinterpretar la crida legal a falta de descendents, i retornaria als progenitors del causant la condició d'hereus ab intestato en absència de cònjuge, i relegaria el convivent a un pla diferent, potser de drets de protecció o d'aliments, però no d'hereu automàtic. Això tindria un impacte significatiu en la planificació successòria i en la litigiositat, especialment en successions de persones grans que han conviscut durant anys sense casar-se i sense atorgar testament.
Mentre la qüestió d'inconstitucionalitat continua en tramitació, la regulació vigent del Codi Civil de Catalunya se segueix aplicant. Els operadors jurídics han d'assessorar, per tant, els seus clients tenint en compte tant la norma vigent com la incertesa derivada del procés constitucional. A la pràctica, això aconsella una planificació successòria activa: qui conviu en parella estable i vol que el seu convivent sigui hereu pot reforçar aquesta voluntat mitjançant testament, i evitar així dependre exclusivament de la crida intestada; qui no vol que la convivència tingui efectes successoris pot atorgar testament en sentit contrari, dins dels límits de les llegítimes, o formalitzar la seva relació d'una altra manera.
Per a la pràctica forense, el tema té un potencial litigiós elevat. La prova de la convivència, l'acreditació de la parella estable, la interpretació de la voluntat real de constituir parella, l'articulació de l'autonomia personal de l'article 10 CE i el conflicte entre progenitors i convivent seran elements centrals en els litigis successoris. L'eventual sentència del Tribunal Constitucional, sigui quin sigui el seu sentit, marcarà un abans i un després en la successió intestada de les parelles estables catalanes, i exigirà una revisió de la doctrina i de la pràctica judicial.
En definitiva, la pregunta de si una convivència pot convertir automàticament el supervivent en hereu ab intestato, sense acte exprés de voluntat, està avui plantejada davant el Tribunal Constitucional i constitueix un dels temes successoris de més rellevància a Catalunya. La resposta que es doni afectarà no només la tècnica de la successió intestada, sinó també la concepció constitucional de l'autonomia personal, de la família i de la diversitat de models de convivència, i tindrà efectes pràctics immediats sobre la planificació successòria i la litigiositat en matèria de parelles de fet.
