Crònica d'una marmessoria de realització d'herència: llegar el que no es té
Hi ha testaments que es compleixen signant una escriptura d'acceptació d'herència i repartint el que hi ha. I n'hi ha d'altres que, per poder complir-se, exigeixen abans desmuntar l'estructura societària del causant i treure'n els béns que ell havia llegat a tercers sense ser-ne el propietari. Aquest és el segon cas. El despatx va actuar com a marmessor universal de realització d'herència i va completar l'encàrrec en poc més d'onze mesos, molt per sota del termini que el testador havia fixat. Però el treball que va fer possible aquest resultat no va començar amb la mort del causant, sinó anys abans, el dia en què se'l va ajudar a redactar el seu testament.
El càrrec de marmessor és voluntari. Ningú no està obligat a acceptar-lo i, davant d'un encàrrec d'aquesta complexitat, el raonable hauria estat declinar-lo. Per això el nomenament no va ser casual. Després de més de trenta anys de relació continuada, personal i professional, el causant va designar com a marmessor el seu advocat, qui amb els anys s'havia convertit en la seva màxima persona de confiança. Era l'única manera d'assegurar que un encàrrec així arribés a acceptar-se i, acceptat, es portés fins al final.
Convé tenir a la vista, des del principi, el mapa complet del que calia executar; només així s'entén la dificultat. El testador nomenava hereves universals per meitats indivises les seves dues filles. A una d'elles li prellegava una meitat indivisa d'una casa familiar en una població de l'interior de la província. A cadascuna de les dues li llegava un percentatge de l'import net resultant de la venda futura del seu habitatge habitual a Barcelona i d'una plaça d'aparcament, un vint per cent per a una i un vuitanta per cent per a l'altra. A la seva esposa li llegava el saldo dels comptes i dipòsits d'una gestora determinada, amb un mínim garantit, i preveia que, si en aquella entitat no hi hagués prou diners, el que faltés es detrauria proporcionalment dels llegats de diners de les seves filles. També a la seva esposa li llegava la plena propietat d'un habitatge i d'una plaça d'aparcament que no li pertanyien, perquè eren de dues societats mercantils en què ell participava. I li llegava, a més, el mobiliari i el parament que ella mateixa triés de l'habitatge familiar, acreixent el sobrant a l'herència. I llegava la seva col·lecció de llibres i icones a un monestir benedictí, per a la seva exposició al museu de l'abadia.
I, per damunt de tot això, ordenava al marmessor que instés la dissolució i liquidació de totes les societats mercantils en què tingués accions o participacions, integrant en l'herència les quotes resultants, i que vengués l'habitatge habitual per poder repartir-ne el preu.
En suma, un actiu de diversos milions d'euros, repartit entre immobles en dues poblacions, comptes bancaris, fons d'inversió, una cartera gestionada, un crèdit contra una de les seves societats, accions i participacions de dues societats mercantils i una col·lecció d'art. I una voluntat que no es podia executar sense tocar abans tota la resta.
2.Les decisions del testament
Un testament com aquest no s'executa bé perquè el marmessor sigui diligent. S'executa bé perquè, el dia en què es va redactar, més enllà de la voluntat del testador, ja es van anticipar les dificultats que plantejaria el seu compliment i es van incorporar al text mateix les eines per resoldre-les. S'aprecia en quatre decisions.
La primera, la classe de marmessoria. El testador no va nomenar un marmessor ordinari, dels que es limiten a vetllar pel compliment de la voluntat del causant. Va nomenar un marmessor universal de realització d'herència amb les facultats dels articles 429-8 i 429-9 del Codi Civil de Catalunya. La diferència no és de matís. El marmessor universal de realització d'herència pren possessió del cabal, l'administra, ven els béns que calgui vendre, paga els deutes i els llegats i lliura el romanent als hereus. Actua, en la pràctica, com a titular d'una facultat de disposició sobre béns que no són seus, i ho fa sense necessitat que els hereus hi concorrin. Quan es va vendre l'habitatge principal de l'herència, el comprador va comprar d'un marmessor que actuava sol. Les hereves van comparèixer únicament per consentir en allò que les afectava com a prellegatàries.
La segona, el termini. El testador va ampliar a dos anys el termini per completar l'encàrrec, davant de l'any que la llei estableix amb caràcter general. Qui redacta aquesta clàusula sap que dues liquidacions societàries i una venda immobiliària no caben en dotze mesos. La tercera, la redacció del llegat de béns que no eren seus. El testament no es va limitar a llegar l'habitatge i la plaça d'aparcament; els va identificar expressament com a propietat de cadascuna de les societats. Aquesta menció, que un testament descurat hauria omès, és exactament el que salva el llegat, perquè el llegat de cosa aliena només és vàlid si consta que el testador sabia que la cosa no li pertanyia. I la quarta, el mecanisme per treure aquells béns de les societats.
3.Llegar el que no es té
Vàlid el llegat de cosa aliena, el gravat queda obligat a adquirir el bé i lliurar-lo al legatari o, si no pot, a lliurar-ne el just valor. L'alternativa hauria estat pagar diners a la vídua en lloc de donar-li l'habitatge, que era exactament el que el testador no volia. Aquí apareix la dificultat pràctica que distingeix aquest encàrrec d'una marmessoria corrent. Un marmessor, per àmplies que siguin les seves facultats, no té cap poder sobre els òrgans d'una societat mercantil. No pot convocar una junta ni adoptar acords en nom d'una persona jurídica diferent del causant. I el testador no era titular de la totalitat del capital de totes elles.
El testament va resoldre l'obstacle per l'única via possible, imposant als beneficiaris una càrrega. Va establir que els beneficiaris del testament, en tant que fossin titulars d'accions o participacions d'aquelles societats, vindrien obligats a realitzar tots els actes necessaris per a la dissolució i liquidació i per complir amb aquelles adjudicacions. És a dir, va convertir la col·laboració societària de les hereves en una obligació testamentària l'incompliment de la qual hauria posat en risc les seves pròpies atribucions.
4.La liquidació societària com a instrument d'execució testamentària
Amb aquest suport, l'operació es va articular en dues dissolucions ordinàries per acord de la junta general a l'empara de l'article 368 de la Llei de Societats de Capital. En totes dues va caldre cessar l'òrgan d'administració, deixar constància registral que un dels consellers era el mateix causant i que havia mort, nomenar liquidadores mancomunades les dues hereves, aprovar el balanç final de liquidació, l'informe sobre les operacions i el projecte de divisió de l'haver; i adjudicar els béns.
Hi havia a més un creuament de posicions entre l'herència i les societats que obligava a ordenar el treball en els dos fronts a la vegada. El causant era creditor d'una de les societats per un préstec, crèdit que figura en l'actiu de l'inventari, i era al seu torn deutor de l'altra, deute que figura en el passiu. Un mateix patrimoni apareixia, per tant, als dos costats del balanç de liquidació, de manera que l'inventari de l'herència i els balanços finals de liquidació no es podien tancar per separat ni amb criteris diferents.
5.Quatre escriptures en unitat d'acte
L'encaix temporal era el punt delicat. Mentre les societats no estiguessin liquidades, els béns llegats a la vídua no pertanyien a ningú de l'herència. I mentre no pertanyessin a les hereves, aquestes no els podien lliurar. La solució va ser encadenar tot el procés en una sola sessió notarial, amb números de protocol consecutius i del mateix dia.
Primer, l'escriptura d'acceptació i adjudicació d'herència, amb l'inventari formalitzat pel marmessor i l'acceptació a benefici d'inventari per les dues hereves. Aquella acceptació no va ser una cautela rutinària. Les hereves es convertirien aquell mateix dia en liquidadores de dues societats, i el benefici d'inventari limitava la seva responsabilitat al cabal rebut davant de qualsevol contingència que pogués aflorar en aquelles liquidacions o després. En aquella mateixa escriptura es van adjudicar ja els prellegats, és a dir, els llegats ordenats a favor de qui eren al mateix temps hereves universals, que es reben al marge de la quota hereditària.
Segon, la dissolució i liquidació de la societat anònima, amb adjudicació de l'habitatge a les hereves per meitats indivises. Tercer, la dissolució i liquidació de la societat limitada, amb adjudicació de la plaça d'aparcament en els mateixos termes. I quart, el lliurament del llegat de cosa aliena a la vídua, atorgat conjuntament pel marmessor i per les dues hereves, que ja hi compareixien com a titulars de les finques.
En aquella quarta escriptura es fa constar expressament que les finques pertanyen a les hereves per adjudicació en les escriptures de dissolució i liquidació autoritzades en el dia d'avui, pendents d'inscripció en el Registre de la Propietat. El llegat es va lliurar, per tant, abans que la titularitat intermèdia arribés tan sols a inscriure's. Sense aquell encadenament, la vídua hauria hagut d'esperar mesos que dues liquidacions societàries completessin el seu recorregut registral.
Darrere d'aquella concentració hi havia també una raó fiscal que convé no perdre de vista. El termini per presentar l'autoliquidació de l'impost sobre successions i la documentació de la plusvàlua municipal és de sis mesos des de la defunció. El causant va morir el febrer i les quatre escriptures es van atorgar el juliol. Tot el treball previ, això és, l'obtenció de la documentació successòria, la formació de l'inventari, el tancament comptable de dues societats, la redacció dels balanços finals i dels projectes de divisió de l'haver i la preparació de les juntes, va haver de completar-se dins d'aquella finestra. No es tractava només de fer-ho bé, sinó de fer-ho a temps.
6.Un llegat amb mínim garantit que gravava els altres legataris
La disposició a favor de la vídua tenia una estructura poc freqüent. El testador li va llegar el saldo dels comptes i dipòsits d'una gestora determinada, però amb un mínim garantit; va afegir que, si en aquella entitat no hi hagués prou diners per assolir aquell import, el que faltés es detrauria proporcionalment dels llegats de diners ordenats a favor de les seves dues filles.
És un llegat que no s'esgota en el patrimoni del causant, sinó que es projecta sobre altres llegats. El saldo real en la gestora va resultar quedar molt lluny del mínim. El marmessor va haver de calcular la diferència i repartir aquella detracció entre les dues filles en la mateixa proporció en què el testament distribuïa entre elles el producte de la venda, un vint i un vuitanta per cent. L'escriptura d'acceptació recull l'operació amb detall, minorant la participació provisional de cada hereva en la part que li corresponia.
L'ordre importa. Si el marmessor hagués repartit primer i calculat després, hauria hagut de reclamar a les hereves diners ja lliurats. La reserva es va practicar abans de qualsevol adjudicació.
7.La venda i el repartiment del preu
El testament no va llegar a les filles un immoble, sinó un percentatge de l'import net resultant de la seva venda, detrets els impostos i els honoraris d'intermediació. Això significa que el llegat no es podia quantificar fins que la venda s'hagués consumat; i que el marmessor no era un mer liquidador sinó el venedor, cosa que va dificultar la comprensió de l'operació per a alguns eventuals compradors interessats. L'habitatge es va vendre atorgant l'escriptura el marmessor en exercici del seu càrrec. Les hereves van comparèixer als sols efectes d'acceptar el compromís del marmessor de lliurar-los l'import net i de consentir la venda en allò que fos necessari.
Les places d'aparcament van seguir un camí diferent i revelador. Les que havien estat adjudicades a les hereves en l'escriptura d'acceptació es van vendre per elles mateixes, mentre que l'habitatge es va vendre pel marmessor. En un mateix matí i davant del mateix notari, la titularitat d'uns béns i la dels altres descansava en subjectes diferents, i cada escriptura ho va haver de reflectir amb precisió.
8.Un llegat modal que el legatari no va voler assumir
Quedava el llegat de la col·lecció de llibres i icones al monestir benedictí, ordenat pel testador per a la seva exposició al museu de l'abadia.
Un llegat amb càrrega de destinació planteja sempre la mateixa pregunta, què passa si el legatari no vol o no pot complir el mode. En l'escriptura de lliurament, el monestir va acceptar agraït el llegat, però va fer constar expressament que la majoria de la col·lecció no tenia valor artístic per ser exposada al museu i que, encara que alguna peça pogués ser-ho, en cap cas no s'hi comprometia. El marmessor ho va acceptar i va lliurar els béns.
La decisió va ser deliberada. El mode no és una condició, i el seu incompliment no impedeix l'adquisició del llegat ni el deixa sense efecte de manera automàtica. Forçar el legatari a assumir un compromís museístic que ell mateix considerava inviable hauria obert un front inútil, hauria retardat la liquidació de l'herència i no hauria servit millor la voluntat del testador, manifestada personalment en el seu dia al marmessor, que era que la col·lecció anés a parar a aquella institució.
9.El tancament
El causant va morir el febrer de 2025. El càrrec es va acceptar el març. L'inventari, l'acceptació a benefici d'inventari, les dues liquidacions societàries i el lliurament del llegat de cosa aliena es van atorgar el juliol. El llegat al monestir, el novembre. La venda de l'habitatge i de les places d'aparcament, el gener de 2026. El romanent es va lliurar després a les hereves.
De tot això convé retenir tres coses. La primera, que la marmessoria universal de realització d'herència és una figura d'enorme potència que a Catalunya continua infrautilitzada, i que permet executar voluntats complexes sense sotmetre cada pas a l'acord dels interessats. La segona, que en una successió d'aquesta mida el treball decisiu no és el de la signatura, sinó el de la seqüència, i que quatre escriptures en l'ordre correcte van resoldre en un matí el que, en l'ordre equivocat, hauria necessitat un any i probablement un plet.
I la tercera, que és la que de veritat importa. Un testament pot disposar de béns que són dins de societats, però només funciona si a més preveu el mecanisme per treure'ls. Aquí el testador ho va preveure, perquè el dia en què va redactar la seva última voluntat es va treballar sobre les dificultats que aquella voluntat trobaria i es van deixar escrites les solucions, la classe de marmessoria, el termini, la menció expressa que els béns llegats eren de les societats i la càrrega imposada a les beneficiàries de col·laborar en la seva liquidació. L'execució del càrrec va ser exigent, però va ser possible. I va ser possible perquè l'encàrrec s'havia preparat anys abans, amb el testador viu.
