Herències internacionals el 2026: residència habitual, professio iuris i prova del Dret estranger
Les successions internacionals s'han convertit en un terreny d'alta complexitat tècnica el 2026. El Tribunal de Justícia de la Unió Europea, en la sentència Isergartler, C‑618/24, de 26 de març de 2026, ha tornat a interpretar de manera àmplia el concepte de successió del Reglament (UE) 650/2012, i n'ha reforçat la vocació de regulació integral. Paral·lelament, una Resolució de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública de 29 de desembre de 2025, publicada el 27 d'abril de 2026, ha abordat una herència transfronterera i ha insistit en la correcta determinació de la residència habitual del causant, de la llei successòria aplicable i de la prova del Dret estranger, tot distingint acuradament entre certificat successori europeu i certificats successoris nacionals. Per a Catalunya, la combinació entre Reglament europeu, nacionalitat estrangera, residència a Catalunya i veïnatge civil català afegeix un nivell addicional de complexitat.
1.El concepte de successió en el Reglament 650/2012 i la sentència Isergartler
El marc de referència de les successions internacionals a la Unió Europea continua sent el Reglament (UE) 650/2012, relatiu a la competència, la llei aplicable, el reconeixement i l'execució de resolucions, i a l'acceptació i l'execució de documents públics en matèria de successions, així com a la creació d'un certificat successori europeu. Aquest Reglament, aplicable des d'agost de 2015, ha introduït un criteri general de connexió basat en la residència habitual del causant en el moment de la seva defunció, amb la possibilitat de professio iuris a favor de la llei de l'Estat de la seva nacionalitat. La sentència Isergartler, C‑618/24, de 26 de març de 2026, torna a subratllar l'amplitud del concepte de successió en el sentit del Reglament, i confirma que abasta el conjunt de la transmissió mortis causa del patrimoni del causant, amb independència de les categories internes dels Estats membres, i que el Reglament pretén oferir una solució global i coherent per a les successions amb elements transfronterers.
La sentència Isergartler insisteix que el concepte de successió del Reglament no es limita a la transmissió de béns concrets ni a determinades institucions, sinó que engloba la totalitat de les qüestions successòries, incloent-hi la determinació dels hereus, les seves quotes, els llegats, les càrregues successòries i les relacions entre successors. Aquesta interpretació àmplia reforça la idea que, un cop determinada la llei aplicable d'acord amb el Reglament, aquesta llei regeix el conjunt de la successió, llevat de les matèries excloses expressament, com ara la naturalesa dels drets reals o la inscripció en registres de béns. Per als operadors jurídics, això significa que no es pot fragmentar la successió entre lleis diferents per raó de la naturalesa dels béns, llevat dels supòsits de reenviament admesos pel mateix Reglament.
2.Residència habitual del causant com a criteri central de connexió
La Resolució de la Direcció General de Seguretat Jurídica i Fe Pública de 29 de desembre de 2025, publicada el 27 d'abril de 2026, dictada en l'àmbit registral i notarial, aborda una herència transfronterera i ofereix un exemple pràctic d'aplicació del Reglament. La DGSJFP exigeix, en primer lloc, determinar correctament la residència habitual del causant en el moment de la defunció, com a criteri general de connexió. La residència habitual no s'identifica amb la mera residència administrativa ni amb la nacionalitat, sinó amb el centre de vida del causant, atenent la durada i la regularitat de la seva presència en un Estat, les condicions i les raons d'aquesta presència i els vincles familiars i socials.
La Resolució subratlla que la residència habitual s'ha d'apreciar de manera global, valorant el conjunt de circumstàncies, i que no es pot basar exclusivament en dades formals com ara l'empadronament o la inscripció en registres. La mobilitat internacional, les estades alternes en Estats diferents, l'existència de segones residències i la vinculació professional o econòmica amb diversos països compliquen la determinació de la residència habitual. La DGSJFP insisteix que l'anàlisi ha de ser casuística i que el notari i el registrador han de motivar la conclusió sobre la residència habitual, especialment quan en depèn l'aplicació d'una o altra llei successòria.
3.Llei successòria aplicable i professio iuris
Un cop determinada la residència habitual, la DGSJFP procedeix a identificar la llei successòria aplicable d'acord amb el Reglament. Si el causant no ha fet ús de la professio iuris, la llei aplicable serà la de l'Estat de la seva residència habitual. Si ha exercit la professio iuris a favor de la llei de la seva nacionalitat, mitjançant una disposició mortis causa, la llei aplicable serà la d'aquest Estat, sempre que es tracti d'un Estat membre o d'un tercer Estat la llei del qual admeti l'elecció. La Resolució insisteix que la professio iuris ha de ser expressa i complir els requisits formals del Reglament, i que no es pot presumir.
En el cas analitzat, la DGSJFP distingeix acuradament entre la llei aplicable a la successió i la llei aplicable a la forma dels documents, i recorda que el Reglament conté regles específiques sobre la validesa formal de les disposicions mortis causa. La professio iuris adquireix una rellevància especial en la planificació successòria internacional, ja que permet al causant optar per la llei de la seva nacionalitat quan resideix en un Estat diferent. Aquesta elecció pot ser decisiva per evitar l'aplicació de normes imperatives del Dret de l'Estat de residència, com ara les llegítimes, o per mantenir la coherència amb el règim patrimonial i successori del seu país d'origen.
La professio iuris, però, no es pot utilitzar per eludir normes d'ordre públic del fòrum. El Reglament preveu la possibilitat d'excloure l'aplicació de disposicions de la llei estrangera que siguin manifestament incompatibles amb l'ordre públic de l'Estat membre de l'òrgan que coneix de la successió. La planificació successòria ha de tenir en compte aquest límit, especialment quan la llei escollida permet privar de drets determinats familiars o estableix règims successoris molt diferents dels del Dret espanyol.
4.Prova del Dret estranger en successions transfrontereres
La Resolució aborda també la prova del Dret estranger. Quan la llei aplicable a la successió és la d'un Estat estranger, el notari i el registrador n'han de conèixer el contingut per poder aplicar la successió i qualificar els títols. La DGSJFP recorda que la prova del Dret estranger correspon a qui l'invoca, però que els òrgans espanyols poden i han de col·laborar en la seva obtenció, recorrent a informes d'experts, a autoritats de l'Estat estranger o a bases de dades jurídiques.
La Resolució distingeix entre la prova del contingut de la llei estrangera i la prova dels fets, i subratlla que la manca de prova suficient del Dret estranger pot impedir la inscripció registral o l'autorització de determinats actes, però no autoritza a aplicar automàticament el Dret espanyol. L'aplicació supletòria del Dret espanyol només seria possible en supòsits molt excepcionals, i la regla general és que, si la llei aplicable és estrangera, s'ha de conèixer i aplicar. Per a la pràctica notarial i registral, això implica la necessitat de desenvolupar canals estables d'obtenció d'informació jurídica estrangera i de comptar amb experts en Dret comparat.
5.Certificat successori europeu i certificats successoris nacionals
Un aspecte rellevant de la Resolució és la distinció entre certificat successori europeu i certificats successoris nacionals. El certificat successori europeu, creat pel Reglament, és un instrument destinat a facilitar la prova de la condició d'hereu, legatari o administrador de l'herència en altres Estats membres, i permet als successors exercir els seus drets en Estats diferents sense necessitat de procediments addicionals. La DGSJFP recorda que el certificat successori europeu no substitueix els certificats successoris nacionals ni els títols successoris interns, com ara les escriptures d'acceptació i partició o les declaracions d'hereus ab intestato, sinó que hi coexisteix.
El certificat europeu té efectes probatoris específics en l'àmbit del Reglament, però no altera les regles internes sobre l'adquisició de l'herència ni sobre la inscripció registral. Per a la inscripció de béns en registres espanyols, com ara el Registre de la Propietat o el Registre Mercantil, continuen sent necessaris els títols successoris interns, encara que el certificat europeu pugui servir com a prova complementària de la condició d'hereu. La correcta articulació entre el certificat europeu i els títols nacionals és essencial per evitar duplicitats i per garantir l'eficàcia de les successions transfrontereres.
6.Veïnatge civil català, Reglament europeu i llei aplicable
Per a Catalunya, la combinació entre Reglament europeu, nacionalitat estrangera, residència a Catalunya i veïnatge civil català afegeix un nivell addicional de complexitat. El veïnatge civil català determina l'aplicació del Codi Civil de Catalunya en matèria de successions quan la llei aplicable és l'espanyola i el causant té veïnatge civil català. L'article 441‑2 CCCat estableix que, en la successió intestada, l'herència es defereix als parents per consanguinitat i per adopció i al cònjuge vidu o al convivent en parella estable supervivent, en els termes i amb els límits establerts pel Codi, sense perjudici de les llegítimes. L'article 442‑1 crida en primer lloc els fills i descendents, i l'article 442‑3 atribueix l'herència al cònjuge vidu o al convivent en parella estable a falta de descendents, i els pares conserven la seva llegítima.
En un context internacional, això significa que, si el Reglament condueix a l'aplicació de la llei espanyola i el causant té veïnatge civil català, la successió es regirà pel Codi Civil de Catalunya, no pel Codi Civil comú. La residència habitual a Catalunya d'un causant estranger planteja, per tant, la necessitat d'articular el Reglament amb el veïnatge civil. Si el causant és nacional d'un Estat membre o d'un tercer Estat i resideix habitualment a Catalunya, la llei aplicable a la successió serà, en principi, l'espanyola, d'acord amb el Reglament, llevat de professio iuris. Dins de la llei espanyola, la determinació del veïnatge civil del causant serà decisiva per saber si s'aplica el Codi Civil de Catalunya o el Codi Civil comú.
La DGSJFP, en la seva Resolució, insisteix que la determinació de la llei aplicable ha de ser completa i ha d'incloure la identificació de l'ordenament civil intern aplicable, i que els notaris i els registradors han de tenir en compte el veïnatge civil en les seves qualificacions. La prova del veïnatge civil, en successions internacionals, pot ser complexa, especialment quan el causant ha residit en comunitats autònomes diferents o ha mantingut vincles amb diversos ordenaments civils. La planificació successòria ha de tenir en compte aquesta dimensió, i els operadors jurídics han de ser conscients que l'elecció de residència i l'adquisició del veïnatge civil poden tenir conseqüències successòries rellevants.
7.Planificació successòria internacional i pràctica catalana
En aquest escenari, la pràctica notarial i registral a Catalunya ha d'integrar de manera coherent el Reglament europeu, el veïnatge civil català i la normativa interna. La determinació de la residència habitual del causant, la identificació de la llei aplicable, la consideració de la professio iuris, la prova del Dret estranger i l'ús adequat del certificat successori europeu són passos essencials en la tramitació d'herències internacionals. La sentència Isergartler i la Resolució de la DGSJFP de 29 de desembre de 2025 ofereixen pautes interpretatives que reforcen la necessitat d'una aproximació sistemàtica i rigorosa.
Per a la pràctica forense i la planificació successòria, les herències internacionals el 2026 exigeixen una atenció especial a la residència habitual i a la professio iuris. La residència habitual del causant, en el sentit del Reglament, pot no coincidir amb la seva nacionalitat ni amb el seu veïnatge civil, i la seva determinació requereix una anàlisi fàctica detallada. La professio iuris ofereix una eina de planificació, però el seu exercici ha de ser conscient i informat. La combinació entre Reglament europeu, nacionalitat estrangera, residència a Catalunya i veïnatge civil català pot donar lloc a situacions complexes, en què la llei aplicable a la successió no és evident i en què la prova del Dret estranger esdevé un element decisiu.
En definitiva, les successions internacionals el 2026 se situen en una cruïlla entre el Reglament europeu, la jurisprudència del Tribunal de Justícia, les resolucions de la DGSJFP i els drets civils interns, com ara el Codi Civil de Catalunya. La residència habitual, la professio iuris i la prova del Dret estranger són els tres pilars sobre els quals es construeix la solució jurídica d'aquestes herències. Per a Catalunya, el repte consisteix a articular aquests elements amb el veïnatge civil català i amb les institucions successòries pròpies, tot garantint alhora la seguretat jurídica dels successors i la coherència amb el marc europeu.
