Com es demostra una negligència mèdica?

Amb la història clínica completa i amb l'informe d'un perit mèdic, normalment de la mateixa especialitat, que compari el que es va fer amb el que exigia la bona pràctica i expliqui si això va causar el dany. La prova correspon a qui reclama, però els jutges tenen en compte que els documents i els protocols els té el centre. A més, hi ha regles que ajuden el pacient. El metge ha de provar que el va informar dels riscos i, si el resultat és desproporcionat, ha d'explicar què va passar.

Alburquerque Abogados

José Manuel Alburquerque

Les proves

  • La història clínica completa, amb els informes, les proves d'imatge, els fulls d'infermeria i d'anestèsia i els consentiments signats. És la base de tot i convé demanar-la com més aviat millor. Si el centre no l'hi dona, el jutge pot ordenar que la lliuri abans del plet.
  • L'informe pericial, que és el dictamen d'un metge que valora l'actuació i les seves conseqüències. Sense aquest informe només prosperen els casos evidents, com ara una gasa oblidada dins del cos o una operació en el costat equivocat.
  • Els seus propis documents, com ara informes d'altres metges, fotos, missatges amb la clínica, pressupostos i publicitat, que pesen molt en els tractaments dentals i estètics.
  • Els testimonis, per exemple els familiars que eren presents i poden explicar què se'ls va dir o quant es va trigar a atendre el pacient.
  • Les guies de les societats científiques i la literatura mèdica, que serveixen per establir què era correcte en aquell moment.

El que ajuda el pacient

  • La facilitat per provar. Qui reclama ha de provar els fets, però el jutge té en compte quina part podia aportar cada prova amb més facilitat. Si el centre no aporta la història o els protocols, o la història té buits, això sol jugar en contra seva.
  • El consentiment informat, que és l'autorització que dona el pacient després que li expliquin els riscos. És el metge o el centre qui ha de demostrar que el va informar, no vostè que no ho van fer.
  • El dany desproporcionat. Si el resultat és anormal i no s'explica pels riscos propis d'una actuació d'aquest tipus, el metge ha d'explicar què va passar i que va actuar bé. Si no ho fa de manera convincent, el jutge pot deduir que hi va haver negligència.
  • La pèrdua d'oportunitat. Si no es pot provar que una actuació correcta hauria evitat el dany, però sí que donava una possibilitat real d'evitar-lo, s'indemnitza una part del dany en proporció a aquesta possibilitat.

Segons la via

  • A la sanitat pública, l'expedient inclou l'informe del servei que el va atendre i, sovint, el de la inspecció mèdica, que solen defensar l'actuació. Cal rebatre'ls amb un perit propi.
  • En la via civil, cada part presenta l'informe del seu perit i també es pot demanar al jutge que en nomeni un.
  • En la via penal informa el metge forense, que és el metge del jutjat, sense cost per al pacient.

Aquesta resposta té una finalitat didàctica i ofereix una primera orientació sobre la qüestió plantejada. Cada assumpte presenta circumstàncies i matisos propis que requereixen una valoració individual. Per això, abans de prendre decisions amb conseqüències rellevants, convé consultar un professional i no basar-se únicament en aquesta informació. L'assessorament personalitzat permet aplicar aquestes explicacions al cas concret i valorar les opcions disponibles amb més seguretat.