Quan es considera que hi ha negligència mèdica?

Question

José Manuel Alburquerque · Accepted Answer

Quan el metge o el centre no actuen com exigeix la bona pràctica mèdica en aquell cas concret i aquesta errada causa un dany al pacient. Un mal resultat, per si sol, no és una negligència, perquè el metge s'obliga a posar-hi els mitjans adequats, no a curar. La seva actuació es jutja amb el que se sabia i es podia saber en aquell moment, no a la vista de com va acabar. També hi ha negligència quan no s'informa bé el pacient dels riscos abans d'una intervenció o quan falla l'organització del centre. El que hi ha d'haver Perquè algú hagi de respondre calen tres coses: Un error. Els jutges comparen el que es va fer amb el que hauria fet un professional curós de la mateixa especialitat, davant d'un pacient en aquell estat i amb els mitjans d'aquell centre. És el que anomenen lex artis, la manera correcta d'actuar segons la ciència mèdica. Un dany, com ara una lesió, una seqüela, un empitjorament o la mort. Que l'error causés aquest dany. Si s'hagués produït igualment amb una actuació correcta, no se n'ha de respondre. Si una actuació correcta donava una possibilitat real d'evitar-lo, s'indemnitza una part del dany en proporció a aquesta possibilitat. És el que s'anomena pèrdua d'oportunitat. A la sanitat pública es reclama a l'Administració i no al metge. Tot i que la llei no exigeix culpa, en l'assistència sanitària els tribunals també demanen que s'hagi infringit la bona pràctica. A més, no s'indemnitzen els danys que no es podien preveure ni evitar amb els coneixements de la ciència d'aquell moment. Com es decideix si hi va haver un error Es tenen en compte els símptomes i les dades que hi havia en cada moment. El que es va saber després no serveix per dir que el metge ho havia d'haver vist. Les guies i els protocols de les societats científiques són la referència habitual. Seguir-los no sempre eximeix de responsabilitat i apartar-se'n no sempre és una negligència, perquè cada pacient és diferent. Si el resultat és anormal i no s'explica pels riscos propis d'una actuació d'aquest tipus, com ara una lesió greu i inesperada després d'una intervenció senzilla, els tribunals parlen de dany desproporcionat. Llavors és el metge qui ha d'explicar què va passar i que va actuar bé. Si no dona una explicació convincent, el jutge pot deduir que hi va haver negligència. Més enllà de l'acte mèdic La manca d'informació. Tota actuació necessita el consentiment del pacient després d'explicar-li en què consisteix, quins riscos té i quines alternatives hi ha, excepte en una urgència greu en què no és possible obtenir-lo. Si no el van informar d'un risc i aquest risc es produeix, hi pot haver responsabilitat encara que la tècnica fos correcta. En una sentència de març de 2026 sobre un part, el Tribunal Suprem va indemnitzar aquesta manca d'informació amb un percentatge del dany, segons la probabilitat que la pacient, ben informada, hagués triat una altra opció. Les errades d'organització, com ara la manca de mitjans o de personal, de vigilància, d'higiene o de coordinació entre serveis. El centre en respon, encara que no es pugui assenyalar un professional concret.