Qui paga la due diligence?
La paga, en principi, qui l'encarrega, que sol ser el comprador, perquè és una revisió feta en el seu interès i pels seus assessors. Cap llei no reparteix aquesta despesa, de manera que les parts poden pactar una altra cosa, normalment a la carta d'intencions. El venedor paga per la seva banda els seus propis assessors i, si encarrega abans una revisió de la seva empresa per ensenyar-la als compradors, també aquesta. El que no convé és que la pagui la societat que es ven, perquè la llei li prohibeix ajudar econòmicament qui compra les seves participacions o accions.
Alburquerque Abogados
La regla habitual
La due diligence és una eina del comprador. És ell qui tria els assessors, fixa l'abast de la revisió i rep l'informe, de manera que també en paga els honoraris. Si la compra no s'arriba a tancar, cada part assumeix en principi el que ha gastat, llevat que s'hagi pactat una altra cosa o que l'altra trenqui les negociacions d'una manera contrària a la bona fe, que és una altra qüestió.
El venedor també té despeses. Ha de reunir la documentació, preparar la sala de dades i respondre les preguntes del comprador, normalment amb l'ajuda dels seus assessors. Aquestes despeses són seves.
De vegades és el venedor mateix qui encarrega una revisió de la seva empresa abans de posar-la a la venda, l'anomenada vendor due diligence. La paga ell i li serveix per descobrir i resoldre problemes abans de negociar i per donar als compradors un informe del qual partir. Tot i així, els compradors solen fer després la seva pròpia revisió, més breu, per confirmar el principal.
El que es pot pactar
Com que la llei no diu res, mana el que acordin les parts. Els pactes més habituals són aquests:
- Que el venedor reemborsi al comprador les despeses de la revisió si trenca les negociacions sense una causa pactada o ven a un altre durant el període d'exclusivitat.
- Que el comprador pagui al venedor una quantitat que compensi les seves despeses si es retira sense una causa pactada.
- Que les despeses es reparteixin entre tots dos o que el venedor n'assumeixi una part, descomptant-la del preu, si la compra es tanca.
Convé que aquests pactes quedin escrits amb claredat i com a obligatoris, encara que la resta de la carta d'intencions no obligui a signar la compra.
Per què no l'ha de pagar la societat que es ven
Pot semblar còmode que la factura dels assessors del comprador la pagui la mateixa empresa que es compra. La societat limitada no pot avançar fons, concedir préstecs, donar garanties ni prestar cap altra ajuda financera perquè algú adquireixi les seves participacions. L'anònima té una prohibició semblant respecte de les seves accions. Pagar les despeses que el comprador fa per comprar-la pot encaixar en aquesta prohibició. El prudent és que cada part pagui els seus propis assessors amb els seus diners.
Aquesta resposta té una finalitat didàctica i ofereix una primera orientació sobre la qüestió plantejada. Cada assumpte presenta circumstàncies i matisos propis que requereixen una valoració individual. Per això, abans de prendre decisions amb conseqüències rellevants, convé consultar un professional i no basar-se únicament en aquesta informació. L'assessorament personalitzat permet aplicar aquestes explicacions al cas concret i valorar les opcions disponibles amb més seguretat.