Qui paga les costes del concurs necessari?
Depèn de com acabi la sol·licitud. Si el jutge declara el concurs, les costes del creditor que el va demanar es paguen amb els béns del deutor com a crèdit contra la massa, que és un deute que es paga abans que els crèdits dels creditors del concurs. Si el jutge rebutja la sol·licitud, per regla general el creditor ha de pagar les costes del deutor. No les paga si el jutge raona que el cas presentava dubtes seriosos ni, llevat de temeritat o mala fe, si el seu crèdit havia vençut almenys sis mesos abans que demanés el concurs. A més, un cop ferm el rebuig, el deutor li pot reclamar els danys que li hagi causat la sol·licitud.
Alburquerque Abogados
Què són les costes
Les costes són la part de les despeses d'un plet que la llei permet carregar a una altra part. Són sobretot els honoraris de l'advocat i del procurador, la intervenció dels quals és obligatòria per demanar el concurs. Inclouen també la taxa judicial quan s'ha de pagar. Per demanar un concurs necessari, la taxa de l'Estat és de 200 euros si qui el demana és una societat. Les persones físiques no la paguen.
Mentre dura el procediment, cada part paga les seves pròpies despeses. El que decideix el jutge és si una d'elles ha de reemborsar a l'altra les seves.
Si el jutge declara el concurs
Les costes del creditor que va demanar el concurs, igual que les de qualsevol altra persona diferent del deutor que l'hagi demanat, tenen la consideració de crèdit contra la massa. Es paguen amb els béns del concursat a mesura que vencen, abans que els crèdits dels creditors del concurs. Això val també quan el deutor no s'hi oposa o accepta la sol·licitud, perquè el concurs es declara igualment a petició del creditor.
El risc és que els béns no hi arribin. Si l'administrador concursal, que és el professional que nomena el jutge per intervenir en el concurs, comunica que no hi ha béns suficients per pagar tots els crèdits contra la massa, la llei fixa un ordre de pagament entre ells i aquestes costes poden quedar sense cobrar del tot o en part.
Si el jutge rebutja la sol·licitud
La interlocutòria que rebutja la sol·licitud condemna en costes el creditor que la va presentar, llevat de dos casos:
- Els dubtes seriosos. El jutge pot no imposar-les-hi si aprecia que el cas presentava dubtes seriosos de fet o de dret i ho raona a la interlocutòria.
- El crèdit vençut. No es condemna en costes el creditor el crèdit del qual havia vençut almenys sis mesos abans de presentar la sol·licitud, llevat que hagi actuat amb temeritat o mala fe.
Les costes no són l'únic risc. Un cop ferma la resolució que rebutja la sol·licitud, el deutor pot demanar al mateix jutge que fixi els danys i perjudicis que aquesta li va causar, amb una relació detallada i les proves que tingui. Si es determinen i el creditor no els paga, se li exigeixen immediatament per via d'execució. La llei no condiciona aquesta indemnització a la mala fe del creditor, tot i que el deutor ha de provar el dany i el seu import.
Per això convé demanar el concurs només quan es tenen proves sòlides del fet que revela la insolvència del deutor.
Aquesta resposta té una finalitat didàctica i ofereix una primera orientació sobre la qüestió plantejada. Cada assumpte presenta circumstàncies i matisos propis que requereixen una valoració individual. Per això, abans de prendre decisions amb conseqüències rellevants, convé consultar un professional i no basar-se únicament en aquesta informació. L'assessorament personalitzat permet aplicar aquestes explicacions al cas concret i valorar les opcions disponibles amb més seguretat.