Adoptio imitatur naturam: l'Audiència de Barcelona admet l'adopció d'un fill major d'edat per qui va exercir de pare des de la primera infància
L'Audiència Provincial de Barcelona va estimar el recurs d'apel·lació interposat per aquest despatx i va constituir l'adopció d'una persona major d'edat per qui havia estat el seu pare des que tenia menys d'un any. El Tribunal d'Instància l'havia denegada perquè entenia que no es complia el requisit legal de convivència ininterrompuda.
Els fets importen més del que és habitual, perquè d'ells depèn íntegrament la qualificació jurídica. L'adoptat va néixer l'any 2000. Els seus pares biològics es van separar de fet tot just uns mesos després, quan ell no havia complert l'any, i el divorci es va formalitzar per sentència el 2002. El pare biològic es va traslladar a l'estranger i va desaparèixer de la vida dels seus dos fills. No és una apreciació de part. Va ser ell mateix qui, anys més tard, va presentar demanda instant l'extinció de la seva pensió d'aliments fonamentant-se precisament en la inexistència de relació amb ells, extinció que va obtenir per sentència el 2023. El 2001, el mateix any d'aquella separació, la mare va iniciar la convivència amb qui després seria l'adoptant. Els dos fills tenien aleshores quatre i un any. El 2003 va néixer un tercer fill, comú de la parella, i el 2004 es van casar. Durant els catorze anys següents hi va haver un sol pare en aquella casa, i no era el biològic.
La parella es va divorciar el 2015. Però, i aquesta dada resultaria decisiva, l'adoptant no va abandonar el domicili familiar amb el divorci. Segons l'empadronament, no es va traslladar al seu nou habitatge fins al novembre de 2018, és a dir, dos mesos després que el fill gran complís els divuit anys. I ni tan sols aleshores es va trencar la relació. Els tres germans van continuar anant amb ell els caps de setmana alterns, els dimecres i els períodes de vacances, en el mateix règim de relació establert per al fill comú, compartint viatges, graduacions i la resta dels moments importants de la vida de tots ells.
L'adopció la demanaven l'adoptant i l'adoptat. Hi van consentir la mare biològica i el mateix adoptat, que ja era major d'edat. El consentiment del pare biològic no era necessari i aquest no s'hi va oposar.
Convé retenir aquesta dada, perquè defineix una situació processal poc comuna. Es tractava d'un expedient de jurisdicció voluntària en què ningú no s'oposava. No hi havia contrapart i no hi havia controvèrsia entre particulars. Interposat el recurs, se'n va donar trasllat al Ministeri Fiscal perquè s'oposés o impugnés la resolució en allò que li fos desfavorable. En lloc d'oposar-s'hi, es va adherir al recurs i va demanar també que es constituís l'adopció. L'única cosa que s'interposava entre aquella família i el reconeixement jurídic del que ja era un fet consolidat era la lectura que el jutjat va fer d'una sola línia d'un article.
2.L'article 235-33
L'article 235-33 del Codi Civil de Catalunya estableix que només pot ser adoptada una persona major d'edat o emancipada si ha convivit ininterrompudament amb l'adoptant des d'abans d'haver complert catorze anys, o si ha estat en situació d'acolliment preadoptiu almenys durant els sis mesos immediatament anteriors a la majoria d'edat o a l'emancipació, i ha continuat convivint amb ell sense interrupció.
Convé llegir el precepte a poc a poc, perquè tota la controvèrsia és en la seva última línia. La norma preveu dues vies alternatives d'accés, la convivència des d'abans dels catorze anys i l'acolliment preadoptiu previ a la majoria d'edat. I hi afegeix després un afegitó, que s'hagi continuat convivint sense interrupció. La pregunta és fins on arriba aquest afegitó. Si obliga a continuar convivint indefinidament, fins al dia de la sol·licitud, o si simplement exigeix que la convivència iniciada abans dels catorze anys arribi sense ruptures fins a la majoria d'edat.
D'aquesta lectura depenia tot.
3.Per què en primera instància es va denegar l'adopció
La interlocutòria de primera instància va optar per la interpretació més estricta i, a més, va partir d'una premissa fàctica incompleta. Va sostenir que el precepte exigeix una continuïtat en la convivència que en el cas no concorria. Va prendre, del certificat històric d'empadronament, la data en què adoptant i adoptat van deixar de figurar inscrits en el mateix domicili, que era deu dies abans que el fill complís catorze anys; i va concloure que, des d'aleshores, és a dir des de feia gairebé deu anys, no havien tornat a conviure, tret del règim de visites de caps de setmana alterns al qual l'adoptat acompanyava el seu germà menor. Va afegir que durant aquell període havia estat vigent l'obligació d'aliments del pare biològic, extingida només el 2023.
La conclusió va ser la desestimació. Dit d'una altra manera, es denegava l'adopció d'un jove l'únic pare del qual havia estat el sol·licitant durant tota la seva vida, perquè un padró municipal deia que a partir de certa data ja no figuraven en la mateixa adreça.
4.La nostra tesi
El recurs es va construir sobre quatre idees.
Primera, la premissa fàctica de la interlocutòria era incorrecta. L'adoptant no va abandonar el domicili familiar amb el divorci. L'empadronament acreditava que el seu trasllat a un nou habitatge no es va produir fins al novembre de 2018, amb posterioritat a la majoria d'edat de l'adoptat. Encara en la lectura més rigorosa del precepte, la convivència sota el mateix sostre s'havia prolongat des d'abans de l'any d'edat fins després dels divuit, sense interrupció.
Segona, la convivència que exigeix la llei no és sinònim d'un mateix sostre. Sostenir el contrari obligaria a acceptar que els fills de pares divorciats perden la relació paternofilial amb el progenitor que surt de l'habitatge, cosa que resulta inacceptable i irreal. En les famílies reconstituïdes, la convivència s'articula a través de règims de relació, calendaris de vacances i una vida familiar compartida que no depèn de l'adreça postal de cadascun. Aquí, a més, aquella relació estava regulada i documentada, perquè l'adoptat acudia al mateix règim que s'havia fixat per al seu germà menor, fill biològic de l'adoptant.
Tercera, l'adopció no crea la filiació, la reconeix. El que es demanava no era constituir un vincle nou, sinó donar forma jurídica a una relació de filiació que existia de fet des de feia més de vint anys. L'adoptant havia actuat des del primer moment com l'únic progenitor dels tres germans, sense distinció entre el fill biològic i els altres dos, i aquell vincle es mantenia intacte.
Quarta, l'interès de l'adoptat ho avalava tot. No es tractava d'una operació instrumental. L'adoptat era major d'edat, va prestar el seu consentiment amb plena consciència dels seus efectes i el que perseguia era quedar integrat jurídicament en l'única família que havia tingut. Si no hagués estat així, ni ell hi hauria consentit ni l'adoptant hauria tingut cap motiu per sol·licitar-la.
5.Una dificultat afegida, la prova no es podia ampliar
El recurs es va presentar acompanyat de documentació addicional. La Sala no la va admetre, recordant que la prova en segona instància és extraordinària conforme als articles 460 i 270.1 de la Llei d'Enjudiciament Civil i considerant suficient la ja practicada. Val la pena aturar-se en aquella inadmissió, perquè explica on va ser la feina. A partir d'ella, el recurs només podia prosperar sobre el material que ja constava en l'expedient, el mateix que havia servit al jutjat per denegar l'adopció. I així va ser. Quan la interlocutòria de l'Audiència raona que l'adoptant acredita no haver-se traslladat al seu nou domicili fins al novembre de 2018 segons l'empadronament aportat, s'està basant necessàriament en un document que ja obrava en actuacions, perquè els presentats amb el recurs havien estat rebutjats.
És a dir, el certificat que el jutjat havia llegit com a prova de la ruptura de la convivència era, correctament interpretat, la prova de la seva continuïtat fins després de la majoria d'edat. Les actes de compareixença de tots els interessats, que la mateixa interlocutòria d'instància citava, descrivien una relació paternofilial plena. La declaració testifical practicada confirmava la vida familiar compartida. Tot hi era.
Quan la prova està tancada, el marge de l'advocat es redueix al relat i a la qualificació. Va ser exactament aquí on es va resoldre aquest assumpte.
6.El que va resoldre l'Audiència
La Sala va revocar la interlocutòria d'instància i va constituir l'adopció, amb tots els efectes inherents a aquella declaració. El raonament es basa en dues idees encadenades.
La primera és que basta la convivència ininterrompuda des d'abans dels catorze anys i fins a la majoria d'edat, sense que sigui exigible una convivència posterior. La Sala ho fonamenta en la naturalesa mateixa de la institució. L'adopció no ve més que a constituir jurídicament una relació de filiació que ja es venia produint en la realitat amb la plena integració familiar; i el vincle familiar, emocional i relacional creat durant la minoria d'edat es prolonga més enllà d'ella tot i que el fill deixi de conviure amb l'adoptant, perquè a semblança del que passa amb la filiació biològica, a la majoria d'edat del fill la segueix la seva independència i la creació del seu propi nucli familiar sense que això comporti la ruptura d'aquell del qual prové.
La segona és que la ruptura de la parella no va deixar sense efecte la convivència, perquè aquesta es va mantenir en tant que es va complir el règim de relació fixat en la sentència de divorci per al fill comú. La Sala conclou que el manteniment de la relació paternofilial es va produir tal com exigeix l'article 235-33 i que el requisit de convivència es compleix plenament.
7.El brocard que sosté la decisió
La interlocutòria recorre a un aforisme clàssic per explicar per què la lectura estricta era insostenible. Adoptio imitatur naturam, l'adopció imita la naturalesa.
Si l'adopció imita la filiació biològica, no se li pot exigir més que a aquesta. I a cap fill biològic no se li demana que continuï vivint amb els seus pares després de complir els divuit anys i assolir independència econòmica per continuar sent fill. La Sala ho diu amb una frase que mereix ser citada, no semblaria raonable que allò que no s'exigeix a la filiació biològica s'exigeixi a la filiació adoptiva. L'argument té a més la virtut de resoldre el problema interpretatiu del precepte sense forçar-ne la lletra. L'exigència de continuïtat es mesura fins a la majoria d'edat, que és el moment en què, també en la filiació biològica, la convivència deixa de ser una dada jurídicament rellevant.
8.Els cognoms i una última rectificació
Constituïda l'adopció, la interlocutòria va aplicar l'article 235-48.2 del Codi Civil de Catalunya. L'adoptat passa a portar com a primer cognom el de l'adoptant i conserva com a segon el matern.
Quedava un detall que, en un assumpte com aquest, no és menor. La interlocutòria havia recollit el nom propi de l'adoptat en la seva grafia castellana en lloc de la catalana, que és la que figura en la seva documentació. Vam sol·licitar la rectificació a l'empara de l'article 215 de la Llei d'Enjudiciament Civil i la Sala la va acordar per interlocutòria, corregint l'error material en la part dispositiva.
Pot semblar una minúcia formal. No ho és. La resolució és el títol que accedeix al Registre Civil, i el que s'estava decidint era precisament com es diria a partir d'aleshores una persona. Guanyar l'adopció i deixar el nom mal escrit hauria estat una feina a mitges.
9.Per què importa
La resolució ofereix una interpretació flexible i realista del requisit de convivència en l'adopció de majors d'edat a Catalunya, atenta a la realitat de les famílies reconstituïdes i al vincle afectiu efectiu, davant d'una lectura literal que deixaria fora moltes situacions de filiació real.
Obre amb això la porta a regularitzar jurídicament relacions pare-fill consolidades durant anys, tot i que la parella s'hagi separat o el fill ja no visqui en el domicili familiar. Són situacions molt més freqüents del que el text del precepte sembla preveure, perquè el model de família que tenia al cap el legislador no és l'únic que existeix.
I deixa una lliçó pràctica sobre com s'ha de preparar un expedient d'aquesta classe des del primer dia. L'experiència d'aquest assumpte és que la convivència no s'acredita amb declaracions, sinó amb documents, i que convé reunir-los abans de presentar la sol·licitud i no quan ja hi ha una resolució desfavorable. Els certificats històrics d'empadronament de tots els implicats, i no només d'un, perquè són els que fixen les dates. La sentència de divorci i el conveni regulador, perquè el règim de relació que fixen per a un germà pot ser la prova de la convivència d'un altre. Les actes de compareixença de tots els interessats. La prova testifical de qui hagi vist funcionar aquella família des de fora. I la documentació gràfica de la vida familiar continuada, viatges, celebracions, graduacions, que en aquest tipus d'assumptes no és un adorn sentimental sinó prova del vincle que la norma exigeix.
Amb tot això en l'expedient des de l'inici, un pronunciament denegatori és molt menys probable. I si arriba, com aquí va arribar, el recurs es pot construir sobre el que ja consta, que és l'única cosa que la segona instància mirarà.
Al final, en un expedient sense contrapart, sense prova nova admissible en segona instància i amb una resolució desestimatòria pel mig, l'única cosa que quedava era el relat dels fets i el seu encaix en la norma. Va bastar amb això, amb el suport del Ministeri Fiscal, perquè un jove a qui la llei negava un pare que havia tingut tota la vida passi avui a portar legalment el seu cognom.
