Notificacions electròniques administratives: com es compten els deu dies per entendre-les rebutjades
La generalització de les notificacions electròniques ha convertit el còmput de terminis en un element crític de la relació entre ciutadans, empreses i Administracions Públiques. La Llei 39/2015, d'1 d'octubre, del Procediment Administratiu Comú de les Administracions Públiques, estableix en l'article 43.2 que, quan la notificació electrònica sigui obligatòria o hagi estat expressament escollida per l'interessat, s'entendrà rebutjada quan hagin transcorregut deu dies naturals des de la posada a disposició sense que s'accedeixi al seu contingut. La Sentència de la Sala Tercera del Tribunal Suprem de 12 de juny de 2026, en línia amb la crònica oficial de la Sala per al bienni 2025–2026, aclareix per primera vegada que aquests deu dies naturals es compten des de l'endemà d'aquell en què la notificació es posa a disposició de l'interessat a la seu electrònica o a l'adreça electrònica habilitada única. Transcorregut el termini sense accés, la notificació s'entén rebutjada i comencen a computar-se els terminis de recurs. La decisió té conseqüències directes per a empreses, professionals i ciutadans obligats a relacionar-se electrònicament amb l'Administració i reforça la importància de controlar regularment les bústies electròniques.
1.Règim general de les notificacions electròniques en la Llei 39/2015
El marc general de les notificacions administratives es troba en els articles 40 a 43 de la Llei 39/2015. L'article 40 regula l'obligació de notificar les resolucions i els actes administratius als interessats els drets i interessos dels quals es vegin afectats, exigeix que la notificació es cursi dins dels deu dies a partir de la data en què l'acte hagi estat dictat i que contingui el text íntegre de la resolució, amb indicació de si posa fi o no a la via administrativa, dels recursos que siguin procedents, de l'òrgan davant el qual s'hagin de presentar i del termini per interposar-los. L'apartat 4 introdueix una previsió rellevant: als sols efectes d'entendre complerta l'obligació de notificar dins del termini màxim de durada dels procediments, serà suficient la notificació que contingui el text íntegre de la resolució, així com l'intent de notificació degudament acreditat.
L'article 41 estableix les condicions generals per a la pràctica de les notificacions. L'apartat 1 disposa que les notificacions es practicaran preferentment per mitjans electrònics i, en tot cas, quan l'interessat resulti obligat a rebre-les per aquesta via. Permet, no obstant això, la notificació en paper en determinats supòsits, com la compareixença espontània de l'interessat en oficines d'assistència en matèria de registre o quan resulti necessari practicar la notificació per lliurament directe d'un empleat públic. Exigeix que, amb independència del mitjà utilitzat, les notificacions permetin tenir constància del seu enviament o posada a disposició, de la recepció o accés, de les seves dates i hores, del contingut íntegre i de la identitat fidedigna del remitent i del destinatari, i que se n'incorpori l'acreditació a l'expedient. L'apartat 6 afegeix que, amb independència que la notificació es faci en paper o per mitjans electrònics, les Administracions enviaran un avís al dispositiu electrònic o a l'adreça de correu de l'interessat que aquest hagi comunicat, informant-lo de la posada a disposició d'una notificació a la seu electrònica o a l'adreça electrònica habilitada única, encara que la manca d'avís no impedeix la validesa de la notificació.
L'article 43 se centra en la pràctica de les notificacions a través de mitjans electrònics. L'apartat 1 defineix la notificació electrònica com la compareixença a la seu electrònica de l'Administració o organisme actuant, a través de l'adreça electrònica habilitada única o mitjançant tots dos sistemes, segons disposi cada Administració o organisme. Als efectes d'aquest article, s'entén per compareixença l'accés per l'interessat o el seu representant degudament identificat al contingut de la notificació. L'apartat 2 estableix que les notificacions per mitjans electrònics s'entendran practicades en el moment en què es produeixi l'accés al seu contingut i afegeix la regla clau: quan la notificació per mitjans electrònics sigui de caràcter obligatori, o hagi estat expressament escollida per l'interessat, s'entendrà rebutjada quan hagin transcorregut deu dies naturals des de la posada a disposició de la notificació sense que s'accedeixi al seu contingut. L'apartat 3 precisa que s'entendrà complerta l'obligació de notificar amb la posada a disposició de la notificació a la seu electrònica o a l'adreça electrònica habilitada única, i l'apartat 4 permet l'accés a les notificacions des del Punt d'Accés General electrònic de l'Administració.
2.Còmput de terminis: remissió a l'article 30 de la Llei 39/2015
La qüestió interpretativa que resol la Sentència de 12 de juny de 2026 és com es compten aquests deu dies naturals des de la “posada a disposició” de la notificació. La Llei 39/2015 conté en l'article 30 les regles generals de còmput de terminis. L'apartat 2 estableix que, quan els terminis s'assenyalin per dies, s'entén que aquests són hàbils, i s'exclouen del còmput els dissabtes, els diumenges i els festius, llevat que per llei o pel Dret de la Unió Europea s'expressin com a dies naturals, cas en què es farà constar aquesta circumstància en les notificacions corresponents. L'apartat 3 disposa que els terminis expressats en dies es comptaran a partir de l'endemà d'aquell en què tingui lloc la notificació o publicació de l'acte de què es tracti, o des de l'endemà d'aquell en què es produeixi l'estimació o desestimació per silenci administratiu. L'apartat 5 afegeix que, quan l'últim dia del termini sigui inhàbil, s'entendrà prorrogat al primer dia hàbil següent.
En el cas de l'article 43.2, la mateixa llei qualifica el termini de deu dies com a “naturals”, la qual cosa implica que es compten tots els dies, inclosos els dissabtes, els diumenges i els festius, sense exclusió. El dubte era si el còmput havia d'iniciar-se el mateix dia de la posada a disposició o l'endemà, i si resultava aplicable la regla general de l'article 30.3. La Sentència de 12 de juny de 2026 respon afirmativament: el termini de deu dies naturals comença l'endemà d'aquell en què la notificació es posa a disposició de l'interessat a la seu electrònica o a l'adreça electrònica habilitada única. La Sala aplica la regla general de l'article 30.3, i entén que la “posada a disposició” és l'equivalent funcional de la “notificació” a efectes de còmput, i que no hi ha raó per excloure aquest supòsit de la regla d'inici l'endemà.
3.Conseqüències del rebuig tàcit: inici de terminis de recurs
La interpretació del Tribunal Suprem té conseqüències directes sobre l'inici dels terminis de recurs. L'article 43.2 estableix que, quan hagin transcorregut deu dies naturals des de la posada a disposició sense accés al contingut, la notificació s'entén rebutjada. Aquest rebuig tàcit produeix els mateixos efectes que una notificació practicada: l'acte es té per notificat i comencen a córrer els terminis per interposar recursos administratius o contenciosos‑administratius. L'article 40.2 exigeix que la notificació contingui l'expressió dels recursos que siguin procedents, de l'òrgan davant el qual s'hagin de presentar i del termini per interposar-los. A la pràctica, la notificació electrònica posada a disposició a la seu o a l'adreça electrònica habilitada única inclou aquesta informació, de manera que, un cop transcorreguts els deu dies naturals des de la posada a disposició sense accés, l'interessat es troba en la mateixa situació que si hi hagués accedit el primer dia: l'acte està notificat i els terminis de recurs han començat.
La regla de l'article 30.3, aplicada pel Tribunal Suprem, implica que el dia inicial del còmput dels deu dies naturals és l'endemà de la posada a disposició. Si, per exemple, la notificació es posa a disposició l'1 de juliol, el termini de deu dies naturals comença el 2 de juliol i conclou l'11 de juliol. Si l'interessat no accedeix al contingut abans de les 23:59 de l'11 de juliol, la notificació s'entén rebutjada i l'acte es té per notificat l'11 de juliol. Els terminis de recurs es compten, al seu torn, des de l'endemà, d'acord amb l'article 30.3. Si el recurs de reposició té un termini d'un mes, aquest començarà el 12 de juliol i conclourà el 12 d'agost, amb les regles generals sobre dies hàbils i inhàbils.
4.Obligació de relacionar-se electrònicament i deure de control de bústies
La importància d'aquesta doctrina s'accentua per l'extensió de l'obligació de relacionar-se electrònicament amb l'Administració. L'article 14 de la Llei 39/2015 estableix que, en tot cas, estan obligats a relacionar-se a través de mitjans electrònics amb les Administracions Públiques per a la realització de qualsevol tràmit d'un procediment administratiu les persones jurídiques, les entitats sense personalitat jurídica, els qui exerceixin una activitat professional per a la qual es requereixi col·legiació obligatòria, pel que fa als tràmits i actuacions que facin amb les Administracions en exercici d'aquesta activitat, els representants d'un interessat que estigui obligat a relacionar-se electrònicament i els empleats de les Administracions Públiques per als tràmits que facin per raó de la seva condició. A més, les Administracions poden establir reglamentàriament l'obligació de practicar electrònicament les notificacions per a determinats procediments i per a certs col·lectius de persones físiques que, per raó de la seva capacitat econòmica, tècnica o professional, tinguin accés i disponibilitat dels mitjans electrònics necessaris.
Per a aquests subjectes obligats, la notificació electrònica no és una opció, sinó la regla. La posada a disposició a la seu electrònica o a l'adreça electrònica habilitada única activa el termini de deu dies naturals de l'article 43.2, i el rebuig tàcit per manca d'accés produeix la notificació. La doctrina del Tribunal Suprem reforça la idea que el deure de diligència inclou el control regular de les bústies electròniques. No n'hi ha prou amb confiar en els avisos per correu electrònic o per SMS que les Administracions envien d'acord amb l'article 41.6; aquests avisos no són constitutius i la seva manca no impedeix la validesa de la notificació. Empreses, professionals i ciutadans obligats han d'incorporar als seus sistemes de compliment la revisió periòdica de la seu electrònica i de l'adreça electrònica habilitada única, per evitar que actes rellevants es tinguin per notificats sense coneixement efectiu.
5.Relació amb l'obligació de resoldre i amb la prescripció
El règim de notificacions electròniques es connecta també amb l'obligació de resoldre i amb la prescripció de drets i obligacions. L'article 21 de la Llei 39/2015 imposa a l'Administració l'obligació de dictar resolució expressa i notificar-la en tots els procediments, sigui quina sigui la seva forma d'iniciació, i fixa terminis màxims de resolució, amb caràcter general de tres mesos quan no se n'estableixi un altre. El compliment d'aquesta obligació es verifica, en part, a través de l'acreditació de la posada a disposició de la notificació a la seu electrònica o a l'adreça electrònica habilitada única, d'acord amb l'article 43.3. A efectes d'entendre complerta l'obligació de notificar dins del termini màxim de durada del procediment, n'hi ha prou amb la posada a disposició i l'intent de notificació degudament acreditat, d'acord amb l'article 40.4.
En l'àmbit tributari, la Llei General Tributària estableix en l'article 67.1 que el termini de prescripció del dret de l'Administració per determinar el deute tributari mitjançant liquidació comença a comptar-se des de l'endemà d'aquell en què finalitzi el termini reglamentari per presentar la declaració o autoliquidació corresponent. La jurisprudència recent de la Sala Tercera, com les Sentències de 30 de gener i 2 de febrer de 2026 sobre l'Impost sobre Successions i testament hològraf, ha insistit que l'existència d'actuacions de jurisdicció voluntària no suspèn aquest termini. En el context de notificacions electròniques, la posada a disposició i el rebuig tàcit poden ser rellevants per determinar l'inici de terminis de recurs i, si escau, de prescripció de l'acció per recórrer o per executar actes administratius.
6.Conclusió: claredat en el còmput i exigència de diligència electrònica
La Sentència de 12 de juny de 2026 aporta una claredat necessària sobre el còmput del termini de deu dies naturals de l'article 43.2 de la Llei 39/2015. En confirmar que el termini comença l'endemà de la posada a disposició de la notificació electrònica, la Sala Tercera alinea aquesta regla amb el règim general de còmput de l'article 30 i evita interpretacions que podrien avançar o endarrerir artificialment el moment del rebuig tàcit i de l'inici de terminis de recurs. La notificació electrònica s'entén practicada en el moment de l'accés al contingut; si no hi ha accés en deu dies naturals des de la posada a disposició, s'entén rebutjada i l'acte es té per notificat.
Per a empreses, professionals i ciutadans obligats a relacionar-se electrònicament amb l'Administració, la conseqüència és clara: la diligència en el control de les bústies electròniques esdevé una obligació pràctica tan important com la presentació d'escrits o el compliment dels terminis de recurs. L'Administració compleix la seva obligació de notificar amb la posada a disposició; l'interessat compleix el seu deure de defensa accedint-hi en temps i forma. En un entorn d'Administració sense paper, la gestió de terminis ja no es juga en el carter, sinó a la seu electrònica.
