És possible ingressar una persona gran en una residència sense el seu consentiment?
Si la persona gran pot decidir per ella mateixa, ningú no la pot ingressar en una residència contra la seva voluntat, tampoc els seus fills, encara que creguin que és el millor per a ella. Si una malaltia que afecta les seves facultats, com ara una demència avançada, li impedeix decidir, l'ingrés sense el seu consentiment és un internament no voluntari i necessita l'autorització del jutge, que per regla general ha de ser prèvia. Només si hi ha una urgència es pot fer sense esperar aquesta autorització. Aleshores el centre l'ha de comunicar al jutjat en vint-i-quatre hores, perquè el jutge el ratifiqui o el deixi sense efecte en un termini màxim de setanta-dues hores. La signatura d'un familiar no substitueix la decisió del jutge.
Alburquerque Abogados
Si la persona pot decidir
La llei protegeix la llibertat de cada persona per decidir on viu. Mentre la persona gran entengui la seva situació i pugui expressar el que vol, la decisió d'anar a una residència li correspon a ella, encara que a la família li preocupi que continuï sola a casa. L'edat o un diagnòstic no li treuen, per si sols, aquest dret.
El que sí que pot fer la família és parlar-hi i proposar-li altres solucions que accepti, com ara l'ajuda a domicili o un centre de dia. Si ingressa per voluntat pròpia, l'ingrés no necessita autorització judicial.
Si hi va ingressar voluntàriament i més endavant deixa de poder decidir si s'hi queda, la situació canvia. A Catalunya, el Codi civil de Catalunya obliga el director del centre a comunicar al jutjat el cas de qui va ingressar voluntàriament a causa d'un trastorn psíquic i ja no pot decidir si continua, perquè el jutge resolgui. Per a les residències de persones grans, la Fiscalia General de l'Estat, en una circular adreçada als fiscals de tot Espanya, entén que una demència sobrevinguda converteix l'ingrés en no voluntari, de manera que passa a necessitar el control del jutge.
Si no pot decidir
Quan una malaltia li impedeix decidir per ella mateixa, l'ingrés sense el seu consentiment limita la seva llibertat i per això necessita l'autorització del jutge. No cal que la persona s'hi oposi. N'hi ha prou que no estigui en condicions de decidir-ho. Ho estableix la Llei d'Enjudiciament Civil per a tot Espanya. El Codi civil de Catalunya ho diu expressament per a qui té un trastorn psíquic o una malaltia que afecta la seva capacitat cognitiva, sigui quina sigui la seva edat. La Fiscalia General de l'Estat, basant-se en sentències del Tribunal Constitucional, considera que aquesta garantia s'estén a l'ingrés en una residència de persones grans.
L'autorització es demana al jutjat del lloc on viu la persona. Abans de decidir, el jutge ha d'escoltar la persona i el Ministeri Fiscal, examinar-la personalment i escoltar el dictamen d'un metge que ell mateix designi. També pot escoltar altres persones, com ara els familiars. La persona es pot defensar amb el seu propi advocat. Si no en nomena cap, la defensa el Ministeri Fiscal o, segons el cas, un defensor judicial.
Si el jutge autoritza l'ingrés, els qui atenen la persona al centre han d'informar periòdicament el jutge de si continua sent necessari. Quan deixa de ser-ho, se li dona l'alta i es comunica al jutjat.
Els ingressos urgents
L'ingrés es pot fer sense autorització prèvia només quan una urgència no permet esperar. A Catalunya, un metge ha de constatar aquesta urgència, que s'ha de fonamentar en un risc immediat i greu per a la salut de la persona o per a la integritat física o psíquica d'ella mateixa o d'altres persones.
En aquest cas, el director del centre ha de comunicar l'ingrés al jutjat en les vint-i-quatre hores següents. Aquesta comunicació li correspon a ell, no a la família ni als serveis socials. El jutge ha de ratificar l'ingrés o deixar-lo sense efecte en un termini màxim de setanta-dues hores des que rep la comunicació, amb les mateixes garanties d'audiència, examen i dictamen mèdic. Si no es respecten aquests terminis i garanties, l'ingrés vulnera el dret a la llibertat de la persona.
Aquesta resposta té una finalitat didàctica i ofereix una primera orientació sobre la qüestió plantejada. Cada assumpte presenta circumstàncies i matisos propis que requereixen una valoració individual. Per això, abans de prendre decisions amb conseqüències rellevants, convé consultar un professional i no basar-se únicament en aquesta informació. L'assessorament personalitzat permet aplicar aquestes explicacions al cas concret i valorar les opcions disponibles amb més seguretat.