El dies a quo en la responsabilitat mèdica: diagnòstic incert, estabilització de seqüeles i prescripció després de la STS 182/2026
La Sentència del Tribunal Suprem 182/2026, de 10 de febrer, reforça la doctrina sobre l'inici del còmput de la prescripció en reclamacions per negligència mèdica quan el diagnòstic i l'abast de les seqüeles són incerts durant anys. En un cas de lesions neurològiques en una menor, els informes mèdics parlaven de diagnòstic “possible”, “probable” o de “sospita”, i la confirmació definitiva va arribar després. El Tribunal insisteix en el principi actio nondum nata non praescribitur: la prescripció no comença fins que el perjudicat disposa d'elements suficients per conèixer realment l'entitat i l'abast del dany. A més, subratlla que qui invoca la prescripció ha d'acreditar clarament el dies a quo i que els dubtes no s'han de resoldre en perjudici del perjudicat, la qual cosa adquireix especial rellevància en lesions neurològiques infantils, danys evolutius, seqüeles que triguen a estabilitzar-se i reconeixements administratius posteriors de discapacitat.
1.El cas: part, lesions neurològiques i discussió sobre l'inici de la prescripció
La STS 182/2026 resol un recurs de cassació en un assumpte de responsabilitat civil per mala praxi mèdica durant un part, amb reclamació dirigida contra l'asseguradora del Servei Andalús de Salut. Els pares d'una menor, en nom propi i en representació d'aquesta, reclamaven indemnització pels danys derivats de l'assistència obstètrica l'any 2005. La menor presentava seqüeles neurològiques greus, però el diagnòstic definitiu de la patologia i del seu abast es va anar perfilant al llarg dels anys.
El Jutjat de Primera Instància va desestimar la demanda en apreciar la prescripció de l'acció, aplicant el termini d'un any de l'article 1968 del Codi Civil per a la responsabilitat extracontractual. Va considerar que, tot i que la seqüela era permanent, els demandants van tenir coneixement del dany i del seu abast el març de 2016, data d'un informe mèdic rellevant, i que, en interposar la reclamació extrajudicial el juny de 2017, havia transcorregut l'any. L'Audiència Provincial va confirmar íntegrament la sentència, mantenint l'apreciació de prescripció i rebutjant entrar en altres qüestions, com ara la cobertura de l'assegurança.
El Tribunal Suprem estima el recurs de cassació dels demandants, cassa la sentència i declara que l'acció no estava prescrita, i retorna les actuacions a l'Audiència perquè es pronunciï sobre el fons. La clau rau en la determinació del dies a quo de la prescripció en un context de diagnòstic incert i de seqüeles neurològiques evolutives.
2.Principi actio nondum nata non praescribitur i article 1969 CC
La STS 182/2026 es basa en l'article 1969 del Codi Civil, que estableix que el temps per a la prescripció de tota classe d'accions, quan no hi hagi disposició especial que determini una altra cosa, es comptarà des del dia en què van poder exercitar-se. Aquest precepte s'ha interpretat tradicionalment en el sentit que la prescripció no comença mentre l'acció no ha nascut, és a dir, mentre el perjudicat no disposa dels elements fàctics i jurídics necessaris per exercitar-la amb coneixement suficient de causa. D'aquí la formulació clàssica del principi actio nondum nata non praescribitur.
En l'àmbit de la responsabilitat mèdica, aquest principi es tradueix en el fet que el termini de prescripció no comença fins que el perjudicat coneix, o pot conèixer raonablement, l'existència del dany i la seva entitat, així com la possible relació causal amb l'actuació sanitària. No n'hi ha prou amb la mera producció del fet lesiu; cal un coneixement suficient de l'abast de les seqüeles i del seu caràcter estable o irreversible.
En el cas analitzat, els informes mèdics emesos durant anys feien servir expressions com ara “possible”, “probable” o “sospita” per referir-se al diagnòstic neurològic de la menor. La confirmació definitiva, sense reserves, del diagnòstic i de l'abast de les seqüeles es va produir en un moment posterior, que el Tribunal situa com a referència per a l'inici del còmput. Mentre el diagnòstic era incert i les seqüeles no estaven estabilitzades, l'acció no es podia considerar plenament nascuda a efectes de prescripció.
3.Diagnòstic incert, estabilització de seqüeles i moment de coneixement suficient
La STS 182/2026 fa una anàlisi detallada dels informes mèdics i de l'evolució clínica de la menor. Observa que, durant un període prolongat, els facultatius van emprar termes d'incertesa diagnòstica, com ara “possible”, “probable” o “sospita” de determinada patologia neurològica, i que la confirmació definitiva del diagnòstic, amb expressió clara de la naturalesa i de l'abast de les seqüeles, es va produir en una data posterior, propera a 2018.
El Tribunal considera que, en aquest context, no es pot fixar el dies a quo de la prescripció en un moment anterior a l'estabilització raonable del diagnòstic i de les seqüeles. La prescripció, d'interpretació restrictiva, no pot perjudicar la part actora davant el dubte sobre el moment en què el dany s'ha consolidat i és cognoscible en la seva veritable entitat. La Sala insisteix que el coneixement suficient del dany no es redueix a la percepció de símptomes o a l'existència d'informes provisionals, sinó que exigeix una certa estabilitat i certesa diagnòstica.
Aquest criteri adquireix especial rellevància en lesions neurològiques infantils i en danys evolutius, on el desenvolupament del menor i l'evolució de les seqüeles es poden prolongar durant anys. L'estabilització de les seqüeles, entesa com el moment en què es pot afirmar amb seguretat raonable el seu caràcter permanent i el seu abast funcional, esdevé la referència per a l'inici de la prescripció. Els reconeixements administratius posteriors de discapacitat, encara que no determinen per si mateixos el dies a quo, poden ser indicis rellevants del moment en què la situació s'ha consolidat i ha estat reconeguda institucionalment.
4.Càrrega de la prova del dies a quo i resolució dels dubtes a favor del perjudicat
La STS 182/2026 subratlla que qui invoca la prescripció ha d'acreditar clarament el dies a quo. La prescripció és una excepció que beneficia el demandat i que, per la seva naturalesa, s'ha d'interpretar de manera restrictiva. No n'hi ha prou amb al·legar genèricament que ha transcorregut el termini; cal demostrar quan va començar a córrer, tot identificant el moment en què l'acció va poder exercitar-se d'acord amb l'article 1969 CC.
En el cas analitzat, l'asseguradora i l'Administració sanitària sostenien que el termini havia començat el març de 2016, data d'un informe mèdic que, segons la seva interpretació, ja reflectia el coneixement suficient del dany. El Tribunal Suprem considera que aquesta afirmació no està prou acreditada, a la vista de la persistència de termes d'incertesa en els informes i de la confirmació diagnòstica posterior. Davant el dubte, la Sala opta per no perjudicar el perjudicat, aplicant el principi d'interpretació restrictiva de la prescripció.
La sentència emfatitza que els dubtes sobre el dies a quo no s'han de resoldre en perjudici del perjudicat, especialment en contextos de danys complexos i evolutius. Aquesta orientació reforça la protecció dels pacients i de les seves famílies davant interpretacions rígides de la prescripció que podrien tancar la via de reclamació abans que el dany sigui plenament cognoscible.
5.Rellevància pràctica: lesions neurològiques infantils, danys evolutius i reconeixements de discapacitat
La doctrina de la STS 182/2026 té una projecció pràctica significativa en la litigació de responsabilitat mèdica. En primer lloc, en lesions neurològiques infantils, on el desenvolupament del menor i l'evolució de les seqüeles es poden prolongar durant anys, el moment d'estabilització de les seqüeles i de confirmació diagnòstica esdevé la referència clau per a l'inici de la prescripció. Els informes mèdics que utilitzen termes de “possible”, “probable” o “sospita” no són suficients per fixar el dies a quo; cal un diagnòstic afirmat sense reserves.
En segon lloc, en danys evolutius, com ara determinades patologies degeneratives o seqüeles funcionals que s'agreugen amb el temps, la identificació del moment en què el dany s'ha consolidat i és raonablement cognoscible en el seu abast és essencial. La prescripció no pot començar mentre el dany es troba en fase d'evolució incerta i el perjudicat no disposa d'elements suficients per valorar-ne l'entitat.
En tercer lloc, els reconeixements administratius de discapacitat, com ara les resolucions de valoració de discapacitat o de dependència, poden ser indicis rellevants del moment en què la situació ha estat reconeguda institucionalment, però no determinen automàticament el dies a quo. S'han d'analitzar en connexió amb els informes mèdics i amb l'evolució clínica, per determinar si reflecteixen la consolidació del dany o si són meres fites administratives en un procés encara incert.
Per a la pràctica forense, la STS 182/2026 implica que, en analitzar la prescripció en responsabilitat mèdica, és imprescindible reconstruir la cronologia clínica i diagnòstica, identificar el moment d'estabilització de les seqüeles i valorar la suficiència del coneixement del dany. La càrrega de la prova recau en qui invoca la prescripció, i els dubtes s'han de resoldre a favor del perjudicat.
6.Conclusió: diagnòstic incert, estabilització de seqüeles i prescripció en responsabilitat mèdica
La STS 182/2026 consolida i precisa la doctrina sobre el dies a quo de la prescripció en responsabilitat mèdica quan el diagnòstic i l'abast de les seqüeles són incerts. El principi actio nondum nata non praescribitur es tradueix en el fet que la prescripció no comença fins que el perjudicat disposa d'elements suficients per conèixer realment l'entitat i l'abast del dany, la qual cosa, en lesions neurològiques infantils i danys evolutius, pot ocórrer anys després del fet lesiu.
La sentència insisteix que qui invoca la prescripció ha d'acreditar clarament el dies a quo i que els dubtes no s'han de resoldre en perjudici del perjudicat. Per a la pràctica forense, el criteri de la STS 182/2026 exigeix una anàlisi acurada de l'evolució clínica, dels informes mèdics i dels reconeixements administratius, i ofereix una base sòlida per defensar la no-prescripció d'accions en contextos de diagnòstic incert i de seqüeles que triguen a estabilitzar-se.
