Amb qui es queden els fills en cas de mort dels pares?

Si mor un dels pares, els fills menors es queden amb l'altre, que passa a exercir tot sol la pàtria potestat, anomenada potestat parental a Catalunya, llevat que un jutge l'en hagi privat. Si falten tots dos, el jutge nomena un tutor. Ha de nomenar la persona que els pares hagin designat en testament, en codicil o en escriptura pública, llevat que hagin canviat les circumstàncies que ells van tenir en compte. Si no van designar ningú, la llei catalana prefereix els avis, després el cònjuge o la parella del progenitor difunt que convisqui amb el nen i després els germans majors d'edat. El jutge pot alterar aquest ordre si ho exigeix l'interès del menor.

José Manuel Alburquerque

Alburquerque Abogados

Si mor un dels pares

La pàtria potestat correspon als dos pares. Si un mor, l'altre continua sent-ne el titular i l'exerceix en solitari, sense necessitat que ho decideixi un jutge, encara que els pares estiguessin separats i els fills visquessin amb el que ha mort. A Catalunya, el jutge pot atribuir excepcionalment la guarda al cònjuge o la parella estable del difunt que convivia amb els nens, si l'interès d'aquests ho requereix. Els avis o altres familiars amb qui vivien no adquireixen la guarda per aquest motiu. Si creuen que la nova situació perjudica els nens, poden demanar al jutge que adopti mesures per protegir-los, cosa que és una altra qüestió.

Només si el pare o la mare que sobreviu ha estat privat de la potestat per un jutge, els fills es queden sense ningú que l'exerceixi i cal nomenar-los un tutor.

Si moren tots dos

Quan cap dels pares no té la potestat, el fill menor queda sota tutela. La constitueix el jutge, que nomena la persona que s'ocuparà del menor i el representarà.

Si els pares van deixar designat un tutor en testament, en codicil o en escriptura pública, el jutge ha de nomenar aquesta persona. Només es pot apartar de la seva voluntat si han canviat les circumstàncies que van tenir en compte en designar-la. Si cadascun va designar una persona diferent, preval la designació del que va exercir la potestat en últim lloc.

Si no hi ha designació, la llei catalana estableix aquest ordre de preferència:

  • Els avis i els altres ascendents del menor.
  • El cònjuge o la parella estable del progenitor difunt, si conviu amb el nen.
  • Els germans majors d'edat del menor.

El jutge pot alterar aquest ordre, en una resolució motivada, si ho exigeix l'interès del menor. Pot triar, per exemple, qui ja s'ha ocupat del nen de fet o una altra persona que s'ofereixi. Si no hi ha ningú adequat en la família ni en el seu entorn, pot nomenar una entitat sense ànim de lucre. Abans de decidir, escolta el menor si té prou coneixement i, en tot cas, si ha complert dotze anys.

A la major part de la resta d'Espanya, el Codi civil comú dona preferència a la persona designada pels pares en testament o en document públic notarial i, si no n'hi ha, a l'avi o al germà que triï el jutge. El jutge també es pot apartar d'aquest ordre en benefici del menor.

Mentre es nomena el tutor

Nomenar un tutor requereix un temps. Mentrestant, els nens solen quedar-se amb els familiars que se'n fan càrrec, que actuen com a guardadors de fet, és a dir, com a persones que en tenen cura sense un nomenament formal. Si cal representar el menor en algun assumpte abans que hi hagi tutor, el jutge li pot nomenar un defensor judicial, que és la persona que el representa de manera provisional.

Aquests familiars i els qui tenen el menor al seu càrrec estan obligats a demanar que es constitueixi la tutela. Si no ho fan, responen dels danys. També la pot demanar el Ministeri Fiscal i el jutge pot actuar d'ofici. Si no hi ha cap familiar que es pugui ocupar dels nens, la Generalitat els pot declarar en desemparament i assumir-ne la tutela.

Tot això es refereix als fills menors d'edat. Des del 2021, als fills majors d'edat que necessiten suport per exercir la seva capacitat jurídica ja no se'ls nomena tutor. Les mesures de suport que puguin necessitar són una altra qüestió.

Aquesta resposta té una finalitat didàctica i ofereix una primera orientació sobre la qüestió plantejada. Cada assumpte presenta circumstàncies i matisos propis que requereixen una valoració individual. Per això, abans de prendre decisions amb conseqüències rellevants, convé consultar un professional i no basar-se únicament en aquesta informació. L'assessorament personalitzat permet aplicar aquestes explicacions al cas concret i valorar les opcions disponibles amb més seguretat.