Quan una societat entra en dificultats: com canvia la posició de l'òrgan d'administració
Les dificultats financeres d'una societat no són només un problema econòmic. A partir d'un cert punt, activen deures jurídics específics de l'òrgan d'administració i en modifiquen de manera substancial la posició. La relació entre pèrdues, tensions de tresoreria, causa de dissolució, probabilitat d'insolvència i insolvència pròpiament dita marca diferents llindars d'actuació. La Llei de Societats de Capital i la Llei Concursal imposen deures de convocatòria de junta, de promoció de la dissolució o de sol·licitud de concurs, i el règim de reestructuració preventiva introdueix la probabilitat d'insolvència com a categoria pròpia. La documentació correcta de les decisions de l'òrgan d'administració i l'actuació primerenca amplien les alternatives per preservar l'empresa i redueixen de manera significativa els riscos de responsabilitat.
1.De les pèrdues i les tensions de tresoreria a la causa de dissolució
En una societat de capital, les pèrdues i les tensions de tresoreria són fenòmens habituals en la vida empresarial. No tota pèrdua ni tota dificultat de liquiditat implica una causa de dissolució ni una insolvència. L'article 363 de la Llei de Societats de Capital estableix les causes de dissolució. Entre elles, la lletra e preveu les pèrdues que deixin reduït el patrimoni net a una quantitat inferior a la meitat del capital social, llevat que aquest s'augmenti o es redueixi en la mesura suficient, i sempre que no sigui procedent sol·licitar la declaració de concurs. La lletra d hi afegeix la paralització dels òrgans socials de manera que en resulti impossible el funcionament, i altres lletres recullen el cessament en l'activitat, la conclusió de l'objecte, la impossibilitat manifesta d'aconseguir el fi social, la reducció del capital per sota del mínim legal o l'excés d'accions o participacions sense vot.
La concurrència d'una causa de dissolució no és una mera dada comptable; activa deures específics de l'òrgan d'administració. L'article 362 disposa que les societats de capital es dissoldran per l'existència de causa legal o estatutària degudament constatada per la junta general o per resolució judicial. L'article 365 imposa als administradors el deure de convocar la junta general en el termini de dos mesos des que concorri causa legal o estatutària, perquè adopti l'acord de dissolució o, si constés en l'ordre del dia, aquells acords necessaris per a la remoció de la causa. L'article 366 hi afegeix que, si la junta no fos convocada, no se celebrés o no adoptés algun dels acords previstos, qualsevol interessat pot instar la dissolució judicial, i que els administradors estan obligats a sol·licitar-la quan l'acord social sigui contrari a la dissolució o no es pugui assolir.
L'incompliment d'aquests deures té conseqüències severes. L'article 367 estableix que els administradors que incompleixin l'obligació de convocar la junta o de sol·licitar la dissolució judicial respondran solidàriament de les obligacions socials posteriors a la concurrència de la causa de dissolució. La responsabilitat s'estén als administradors de fet i a qui tingui facultats d'alta direcció. La norma incorpora una exoneració rellevant: els administradors no seran responsables dels deutes posteriors si, en el termini de dos mesos des de la concurrència de la causa, han comunicat al jutjat l'existència de negociacions amb els creditors per assolir un pla de reestructuració o han sol·licitat la declaració de concurs. Si el pla de reestructuració no s'assoleix, el termini de dos mesos es reprèn des que la comunicació deixa de produir efectes.
Això mostra que el pas de les dificultats econòmiques a la causa de dissolució és un llindar jurídic clar. A partir d'aquest moment, la inacció de l'òrgan d'administració deixa de ser una opció i esdevé una font de responsabilitat personal.
2.Probabilitat d'insolvència, insolvència imminent i insolvència actual
La Llei Concursal introdueix categories addicionals que matisen l'anàlisi. L'article 2 defineix el pressupòsit objectiu del concurs. La insolvència pot ser actual o imminent. Es troba en estat d'insolvència actual el deutor que no pot complir regularment les seves obligacions exigibles. Es troba en estat d'insolvència imminent el deutor que prevegi que dins dels tres mesos següents no podrà complir regularment i puntualment les seves obligacions. La probabilitat d'insolvència, categoria desenvolupada en la reforma del 2022, es refereix al deutor que no podrà complir les obligacions que vencin en els propers dos anys, i serveix de pressupòsit per als plans de reestructuració preventiva.
La probabilitat d'insolvència i la insolvència imminent no activen per si mateixes el deure de sol·licitar concurs, però sí que obren la porta a instruments preconcursals. L'article 585 permet al deutor, persona natural o jurídica que dugui a terme una activitat empresarial o professional, comunicar al jutjat l'obertura de negociacions amb els creditors o la intenció d'iniciar-les immediatament per assolir un pla de reestructuració que permeti superar la situació. Aquesta comunicació es pot efectuar en cas de probabilitat d'insolvència, d'insolvència imminent i fins i tot d'insolvència actual, sempre que no s'hagi admès a tràmit una sol·licitud de concurs necessari. La comunicació produeix efectes rellevants sobre les execucions singulars i sobre els deures dels administradors, i es coordina amb l'exoneració de l'article 367 de la Llei de Societats de Capital.
La insolvència actual, en canvi, sí que activa el deure de sol·licitar concurs. L'article 3 de la Llei Concursal estableix que el deutor que es trobi en estat d'insolvència ha de sol·licitar la declaració de concurs. La sol·licitud s'ha de fonamentar en el fet que es troba en estat d'insolvència, i l'article 6 exigeix que es presenti per procurador i advocat, acompanyada de memòria, inventari, relació de creditors i, si escau, informació sobre treballadors. L'incompliment del deure de sol·licitar concurs dins de termini pot tenir conseqüències en la qualificació del concurs com a culpable i en la responsabilitat dels administradors.
La reforma concursal ha introduït a més un procediment especial per a microempreses, aplicable a deutors que es trobin en probabilitat d'insolvència, insolvència imminent o insolvència actual. L'article 686 imposa al deutor el deure de sol·licitar l'obertura del procediment especial dins dels dos mesos següents a la data en què hagi conegut o hagut de conèixer l'estat d'insolvència actual, i presumeix aquest coneixement quan s'hagi produït algun dels fets reveladors de l'estat d'insolvència.
La relació entre causa de dissolució i insolvència és estreta. L'article 363 e de la Llei de Societats de Capital condiciona la dissolució per pèrdues al fet que no sigui procedent sol·licitar la declaració de concurs. Això significa que, quan les pèrdues són expressió d'una insolvència actual, la via adequada és el concurs, no la dissolució societària. L'òrgan d'administració ha de valorar, amb diligència, si les dificultats són reconduïbles mitjançant mesures societàries o si s'ha entrat en un estat d'insolvència que exigeix acudir al concurs o a la reestructuració.
3.Deures de diligència i lleialtat en situacions de crisi
L'entrada en dificultats financeres no suspèn els deures generals dels administradors; els intensifica. L'article 225 de la Llei de Societats de Capital estableix el deure general de diligència. Els administradors han d'exercir el càrrec i complir els deures imposats per les lleis i els estatuts amb la diligència d'un ordenat empresari, tenint en compte la naturalesa del càrrec i les funcions atribuïdes a cadascun. Han de tenir la dedicació adequada i adoptar les mesures necessàries per a la bona direcció i el control de la societat. En l'exercici de les seves funcions, tenen el deure d'exigir i el dret de demanar a la societat la informació adequada i necessària que els serveixi per al compliment de les seves obligacions.
L'article 226 introdueix la protecció de la discrecionalitat empresarial. En l'àmbit de les decisions estratègiques i de negoci, subjectes a discrecionalitat, l'estàndard de diligència s'entén complert quan l'administrador ha actuat de bona fe, sense interès personal en l'assumpte, amb informació suficient i d'acord amb un procediment de decisió adequat. Aquesta regla és especialment rellevant en situacions de crisi, on les decisions sobre reestructuració, finançament, venda d'actius o entrada de nous socis són estratègiques i poden ser discutides a posteriori. La documentació de la informació obtinguda, de les alternatives considerades i del procediment seguit és clau per beneficiar-se d'aquesta protecció.
El deure de lleialtat, recollit en l'article 227, exigeix que els administradors exerceixin el càrrec amb la lleialtat d'un fidel representant, obrant de bona fe i en el millor interès de la societat. La infracció del deure de lleialtat determina l'obligació d'indemnitzar el dany causat al patrimoni social i de retornar l'enriquiment injust obtingut. L'article 228 concreta obligacions bàsiques derivades del deure de lleialtat, com ara no exercir les facultats amb finalitats diferents d'aquelles per a les quals han estat concedides, guardar secret sobre la informació confidencial, abstenir-se de participar en decisions en què hi hagi conflicte d'interessos, exercir les funcions amb responsabilitat personal i independència i adoptar mesures per evitar situacions de conflicte.
En crisi, aquests deures es projecten sobre decisions com ara la selecció d'assessors, la negociació amb creditors, l'elecció entre reestructuració i liquidació, la venda d'unitats productives o l'adopció de mesures laborals. La lleialtat exigeix anteposar l'interès de la societat al de socis concrets, creditors específics o administradors, i evitar operacions que afavoreixin indegudament persones especialment relacionades en detriment de la massa.
4.Documentar les decisions de l'òrgan d'administració
La necessitat de documentar correctament les decisions de l'òrgan d'administració s'accentua en situacions de dificultats. L'experiència mostra que moltes reclamacions de responsabilitat se centren en la manca de prova sobre la informació disponible, les alternatives considerades i el procediment seguit. La documentació adequada compleix diverses funcions. En primer lloc, permet acreditar que els administradors han actuat amb la diligència d'un ordenat empresari, obtenint informació suficient i seguint un procés raonable. En segon lloc, facilita la reconstrucció de la intenció i de la finalitat de les decisions, cosa que pot ser rellevant en la interpretació d'acords i en la valoració de la lleialtat. En tercer lloc, serveix de base per a la protecció de la discrecionalitat empresarial, en mostrar que les decisions estratègiques s'han adoptat de bona fe i amb un procediment adequat.
La documentació no es limita a les actes del consell. Inclou informes econòmics i jurídics, anàlisis d'escenaris, propostes d'assessors, comunicacions amb creditors, plans de negoci, estudis de viabilitat i qualsevol altre document que reflecteixi el procés de decisió. La figura del secretari del consell, encara que no estigui regulada amb detall en societats no cotitzades, té un paper important en l'elaboració d'actes que recullin no només els acords, sinó també les deliberacions i els fonaments. Una bona pràctica és incorporar a les actes referències als informes considerats, a les alternatives descartades i a les raons de la decisió.
En l'àmbit concursal i preconcursal, la documentació adquireix a més rellevància probatòria davant el jutge del concurs i davant l'administració concursal. La memòria que acompanya la sol·licitud de concurs ha d'expressar la història econòmica i jurídica del deutor, les activitats desenvolupades, els establiments, les causes de l'estat d'insolvència i, si és persona jurídica, la identitat de socis, administradors, directors generals i, si escau, auditor. L'inventari de béns i drets, la relació de creditors i la informació sobre treballadors també són documents que reflecteixen la situació i les decisions prèvies. La qualitat d'aquesta documentació pot influir en la qualificació del concurs i en la valoració de la conducta dels administradors.
5.Actuar abans per ampliar alternatives i reduir riscos
La idea central és que actuar abans amplia considerablement les alternatives disponibles per preservar l'empresa i redueix riscos. Mentre les dificultats es limiten a pèrdues conjunturals o tensions de tresoreria, l'òrgan d'administració pot adoptar mesures de gestió ordinària: ajustos de costos, renegociació de contractes, cerca de finançament, canvis en l'estratègia comercial. Quan les pèrdues assoleixen el llindar de l'article 363 e, la reacció ha de ser més estructural: augment o reducció de capital, aportacions de socis, venda d'actius, reorientació del negoci. Si es detecta probabilitat d'insolvència o insolvència imminent, la comunicació d'obertura de negociacions per a un pla de reestructuració permet guanyar temps, suspendre determinades execucions i negociar amb els creditors solucions que evitin el concurs o el facin més ordenat.
Si s'espera fins a la insolvència actual sense haver explorat aquestes vies, les alternatives es redueixen. El concurs pot ser inevitable, i la capacitat de reestructurar es veu limitada per la pèrdua de confiança dels creditors, per la degradació de la posició de la societat i per la possible concurrència d'actes rescindibles. La responsabilitat dels administradors s'agreuja si s'aprecia que han retardat indegudament la sol·licitud de concurs o l'adopció de mesures de dissolució, o si han fet actes que han perjudicat la massa activa.
La reforma concursal ha reforçat la lògica d'actuació primerenca. Els plans de reestructuració permeten intervenir en fases de probabilitat d'insolvència, amb eines com ara la reestructuració de deute, la conversió de crèdits en capital, la venda d'unitats productives o la modificació de l'estructura societària, sota supervisió judicial limitada. L'exoneració de l'article 367 de la Llei de Societats de Capital per als administradors que comuniquen negociacions o sol·liciten concurs dins de termini és un incentiu clar per no demorar decisions.
6.Conclusió: de la gestió econòmica a la responsabilitat jurídica
Quan una societat entra en dificultats, la posició de l'òrgan d'administració canvia. Les pèrdues i les tensions de tresoreria deixen de ser un problema exclusivament econòmic i esdevenen un problema jurídic que exigeix decisions específiques. La causa de dissolució per pèrdues, la probabilitat d'insolvència, la insolvència imminent i la insolvència actual són llindars que activen deures de convocatòria de junta, de promoció de la dissolució, de comunicació de negociacions i de sol·licitud de concurs. Els deures de diligència i lleialtat s'intensifiquen, i la documentació correcta de les decisions esdevé una eina essencial de protecció.
Actuar abans, en fases de probabilitat d'insolvència o de causa de dissolució incipient, amplia les alternatives per preservar l'empresa, permet utilitzar instruments de reestructuració preventiva i redueix els riscos de responsabilitat solidària pels deutes socials o de qualificació culpable del concurs. Esperar que la insolvència sigui manifesta i que les causes de dissolució estiguin consolidades estreny el marge de maniobra i exposa l'òrgan d'administració a retrets per inacció. La gestió de la crisi empresarial és, per tant, un exercici d'anticipació jurídica tant com de reacció econòmica.
