Quan el pacte de socis i els estatuts diuen coses diferents: què es pot exigir realment als socis
La coexistència d'estatuts socials i pactes parasocials és una constant en la pràctica societària. Tots dos instruments poden regular, de vegades de manera divergent, qüestions essencials com l'exercici del vot, la transmissió de participacions o accions, la permanència dels socis, les obligacions de finançament o els mecanismes de sortida. La clau és entendre que els estatuts formen part de l'“ordenament intern” de la societat i són oposables erga omnes dins del seu perímetre, mentre que el pacte parasocial és un contracte entre socis, vàlid i eficaç entre les parts, però no necessàriament davant la societat ni davant tercers. Una obligació perfectament vàlida entre socis no produeix per això els mateixos efectes en el pla orgànic o registral. Quan sorgeix el conflicte, afloren problemes d'oposabilitat, d'abús de dret, d'impugnació d'acords i de responsabilitat entre socis, la qual cosa fa especialment rellevant decidir des de l'inici quins acords han de romandre al pacte i quins convé traslladar als estatuts.
1.Naturalesa i plans diferents: els estatuts com a norma orgànica i el pacte de socis com a contracte
Els estatuts socials, aprovats en l'escriptura de constitució o mitjançant acord de modificació estatutària, són la norma bàsica d'organització de la societat de capital. La Llei de Societats de Capital exigeix que continguin, com a mínim, la denominació, l'objecte social, el domicili, el capital i la seva estructura, la manera d'organitzar l'administració i la manera de deliberar i adoptar acords els òrgans col·legiats. A més, permet que en l'escriptura i en els estatuts s'incloguin tots els pactes i condicions que els socis fundadors considerin convenients, sempre que no s'oposin a les lleis ni contradiguin els principis configuradors del tipus social triat. Els estatuts, un cop inscrits, vinculen la societat, els socis presents i futurs i els òrgans socials, i són oposables davant tercers en els termes del sistema registral.
El pacte de socis o pacte parasocial, per la seva banda, és un contracte entre alguns o tots els socis, emparat per l'autonomia de la voluntat de l'article 1255 del Codi Civil, que permet als contractants establir els pactes, les clàusules i les condicions que considerin convenients, sempre que no siguin contraris a les lleis, a la moral ni a l'ordre públic. La Llei de Societats de Capital en reconeix expressament l'existència quan disposa que els pactes que es mantinguin reservats entre els socis no seran oposables a la societat. La conseqüència és clara: el pacte parasocial és plenament vàlid i eficaç entre els seus signants, però no s'integra automàticament en l'“ordenament” de la persona jurídica ni vincula la societat com a tal, llevat de supòsits específics o quan la mateixa societat és part del pacte.
Aquesta dualitat de plans explica per què una mateixa matèria pot estar regulada de manera diferent als estatuts i al pacte, i per què la resposta jurídica al conflicte no és uniforme. En el pla orgànic i registral manen els estatuts; en el pla obligacional intern, el pacte.
2.Eficàcia interna del pacte: força de llei entre les parts i límits de l'oposabilitat
Com a contracte, el pacte de socis es regeix per les regles generals del Codi Civil. Les obligacions que neixen dels contractes tenen força de llei entre les parts contractants i s'han de complir segons el seu tenor. El pacte vincula els seus signants, que poden exigir-se recíprocament el seu compliment, reclamar danys i perjudicis per incompliment, pactar clàusules penals o establir mecanismes de sortida forçosa, sempre dins dels límits de la llei, la moral i l'ordre públic. L'article 1257 del Codi Civil precisa que els contractes només produeixen efecte entre les parts que els atorguen i els seus hereus, llevat d'estipulació en favor de tercer. La societat, quan no és part del pacte, és un tercer respecte d'aquest contracte.
La regla d'inoposabilitat de l'article 29 de la Llei de Societats de Capital, segons la qual els pactes reservats entre socis no seran oposables a la societat, significa que els socis no poden instrumentalitzar els òrgans socials per sancionar l'incompliment del pacte, per exemple excloent el soci incomplidor si la causa d'exclusió no està prevista en els estatuts o en la llei. Tampoc no poden impugnar acords socials pel simple fet de ser contraris al pacte, si aquests acords s'ajusten a la llei i als estatuts. La sanció de l'incompliment del pacte s'articula en el pla obligacional: responsabilitat per danys, compliment específic quan sigui possible, execució de clàusules penals, opcions de compra o venda, etcètera.
La doctrina i la jurisprudència han matisat aquesta regla en supòsits de pactes omnilaterals, subscrits per tots els socis, o quan la societat és part del pacte. En aquests casos, s'ha defensat que l'interès social coincideix amb l'interès de tots els socis i que la impugnació d'acords que donen compliment al pacte pot ser contrària a la bona fe i a la doctrina dels actes propis. Però fins i tot en aquests supòsits, la regla legal d'inoposabilitat obliga a ser prudent: el pacte no es converteix automàticament en estatut, i la via d'impugnació d'acords continua sent la infracció de la llei, dels estatuts o de l'interès social, no la mera contradicció amb el pacte.
3.Vot, transmissió, permanència i finançament: divergències típiques entre pacte i estatuts
A la pràctica, els pactes de socis solen regular amb més detall i flexibilitat matèries que en els estatuts es tracten de manera més rígida o estandarditzada. En matèria de vot, és freqüent que el pacte estableixi compromisos de sindicació, acords per votar en bloc en determinades decisions, vetos creuats o majories reforçades per a operacions estratègiques. Els estatuts, en canvi, es limiten a les regles legals de majories i, si escau, a majories reforçades per a determinades matèries. Si un soci vota en junta en contra del que s'ha pactat, l'acord social pot ser vàlid si respecta els estatuts i la llei, però el soci pot incórrer en responsabilitat davant els seus cocontractants per incomplir el pacte.
En la transmissió de participacions o accions, els estatuts solen contenir clàusules de restricció o d'autorització, especialment en societats tancades, però el pacte hi pot afegir drets d'adquisició preferent, drets d'acompanyament o d'arrossegament, lock-up de permanència mínima o mecanismes de sortida coordinada. Si un soci transmet les seves participacions incomplint el pacte però respectant els estatuts, la societat pot veure's obligada a inscriure la transmissió en el llibre registre de socis, mentre que el soci incomplidor respondrà davant els altres per haver vulnerat el pacte. La inoposabilitat del pacte impedeix a la societat denegar la inscripció pel sol fet que la transmissió contravingui el pacte, llevat que la societat en sigui part i que la restricció s'hagi articulat estatutàriament.
Les obligacions de permanència i de finançament són un altre focus de divergència. El pacte pot imposar als socis compromisos de no sortida durant un termini, de no competència, d'aportacions addicionals de capital o de préstecs participatius, que no figuren en els estatuts. Si un soci decideix vendre o no acudir a una ampliació de capital, la societat no ho pot impedir més enllà del que prevegin la llei i els estatuts, però els altres socis li poden exigir responsabilitat per incomplir el pacte, activar clàusules d'arrossegament, opcions de compra forçosa o penalitzacions econòmiques. L'eficàcia d'aquestes clàusules es juga en el pla contractual, no en l'orgànic.
4.Conflicte entre pacte i estatuts: què es pot exigir realment i per quina via
Quan pacte i estatuts diuen coses diferents, la pregunta clau és què es pot exigir realment als socis i per quina via. En el pla societari, els òrgans han d'aplicar la llei i els estatuts. Un acord social adoptat conforme als estatuts i a la llei no és impugnable pel simple fet de contradir el pacte. L'acció d'impugnació exigeix infracció de norma imperativa, dels estatuts o de l'interès social. El pacte pot servir com a element interpretatiu de l'interès social en pactes omnilaterals, però no com a cànon autònom de validesa dels acords.
En el pla obligacional, en canvi, el pacte desplega tota la seva força. Si un soci vota en contra del que s'ha pactat, transmet participacions incomplint restriccions pactades, abandona la societat abans del termini de permanència o no aporta el finançament compromès, els altres socis li poden exigir el compliment del pacte, reclamar danys i perjudicis, executar clàusules penals o activar mecanismes de sortida forçosa, sempre que les clàusules siguin vàlides i no vulnerin normes imperatives. La societat, llevat que sigui part del pacte, no és subjecte passiu d'aquestes accions, encara que es pugui veure afectada indirectament pels seus efectes.
La bona fe i la prohibició de l'abús de dret hi tenen un paper rellevant. L'article 7 del Codi Civil exigeix que els drets s'exerceixin conforme a les exigències de la bona fe i nega protecció a l'exercici antisocial del dret. Un soci que s'empara en la inoposabilitat del pacte per votar en junta en contra del que ha pactat amb els altres pot incórrer en abús de dret en el pla obligacional, encara que l'acord social sigui vàlid. A la inversa, els socis no poden utilitzar el pacte per buidar de contingut normes imperatives societàries ni per eludir la protecció de tercers.
5.Importància de decidir què va als estatuts i què es queda al pacte
L'experiència mostra que molts dels conflictes entre pacte i estatuts es deuen a una decisió inicial deficient sobre quins acords s'han de traslladar als estatuts i quins convé mantenir al pacte. Les clàusules que afecten el funcionament orgànic de la societat, l'adopció d'acords, l'estructura de majories, les restriccions a la transmissibilitat de les participacions o accions i les causes d'exclusió o separació de socis, si es volen fer valer davant la societat i davant tots els socis, s'haurien d'incorporar als estatuts, respectant els límits legals. Només així seran oposables a la societat, als socis futurs i a tercers, i podran servir de base per impugnar acords o per denegar inscripcions.
El pacte de socis, en canvi, és el lloc natural per regular aspectes més flexibles, confidencials o personalitzats, com ara compromisos de finançament entre determinats socis, mecanismes de sortida esglaonats, clàusules d'earn-out, retribucions especials, pactes de no competència o regles de resolució de conflictes. Aquestes clàusules poden ser difícils d'encabir en estatuts per la seva complexitat, pel seu caràcter personal o per la seva eventual col·lisió amb normes imperatives. Mantenir-les al pacte permet modular-ne el contingut i la confidencialitat, a costa de renunciar a la seva oposabilitat orgànica.
La decisió no és purament tècnica, sinó estratègica. Traslladar massa clàusules als estatuts pot encarcarar la vida societària i exigir majories reforçades per a qualsevol canvi, a més d'exposar-les al control registral. Deixar al pacte qüestions que haurien de ser als estatuts pot generar conflictes d'oposabilitat i limitar les eines de reacció davant els incompliments. La clau és identificar quines regles han de vincular la societat i tots els socis, presents i futurs, i quines es conceben com a compromisos inter partes entre determinats socis.
6.Conclusió: dos plans, dues lògiques i una decisió estratègica inicial
Quan el pacte de socis i els estatuts diuen coses diferents, no hi ha una resposta única sobre què “mana”. En el pla societari, manen la llei i els estatuts; en el pla obligacional, mana el pacte entre els seus signants. Una obligació vàlida entre socis no produeix necessàriament els mateixos efectes davant la societat o davant tercers. El soci pot veure's obligat a indemnitzar els seus cocontractants per votar en contra del que s'ha pactat, encara que l'acord social sigui vàlid; la societat pot veure's obligada a inscriure una transmissió que respecta els estatuts, encara que vulneri el pacte; un soci pot estar obligat a romandre o a finançar en virtut del pacte, encara que la llei li reconegui drets de separació o de no subscripció.
Els problemes apareixen quan sorgeix el conflicte i es pretén fer valer el pacte en el pla orgànic o els estatuts en el pla obligacional. La regla d'inoposabilitat, la bona fe, l'abús de dret, la doctrina dels actes propis i la configuració dels pactes omnilaterals matisen les solucions, però no eliminen la dualitat de plans. Per això és crucial decidir des de l'inici quins acords han de romandre al pacte i quins convé traslladar als estatuts. Una arquitectura coherent entre estatuts i pacte, conscient dels seus diferents plans d'eficàcia, redueix el risc de conflictes i ofereix als socis un marc més segur per exigir, en cada pla, allò que legítimament poden esperar de la societat i dels altres socis.
