01.Una inversió amb una sortida pactada
El litigi té l'origen en l'entrada d'un grup europeu de restauració col·lectiva en una empresa familiar catalana del mateix sector, dirigida durant dècades pel gran de quatre germans. La negociació inicial per materialitzar la inversió partia de posicions difícilment conciliables: la família no volia perdre el control de la gestió i l'inversor exigia una via per assolir, amb el temps, la majoria del capital.
L'acord d'inversió i pacte de socis del 2017 va articular un mecanisme d'equilibri. L'inversor accediria a la condició de soci minoritari mitjançant una ampliació de capital inicial i la família conservaria la direcció de la companyia fins que aquell assolís la majoria; moment en què naixeria automàticament, a favor de la societat patrimonial familiar, un dret d'opció de venda sobre la resta de les seves participacions, a un preu predeterminat en el contracte. Aquest dret a exercir una opció de venda a un preu ja pactat constituïa la xarxa de seguretat de la família: la garantia de no quedar atrapada com a soci minoritari en una societat governada per un tercer.
Amb la crisi sanitària, la societat es va veure obligada a buscar finançament extern i el va obtenir, però l'entitat finançadora va imposar una condició: que la societat familiar renunciés a exercir la seva opció de venda fins a l'amortització del préstec. D'això va néixer un nou acord entre les parts, complementari al d'inversió inicial, pel qual la família renunciava a exercir el seu dret d'opció de venda fins al dia 1 de juliol de 2028, data de venciment del préstec, i, en contraprestació, l'inversor i la companyia es comprometien a mantenir fins a aquesta mateixa data els llocs de treball dels quatre germans, les seves condicions laborals i els contractes que tenien subscrits amb la societat.
02.La ruptura de l'equilibri
Tan sols cinc mesos després de la signatura d'aquest acord complementari —i un cop obtingut el finançament que l'havia motivat—, la companyia va acomiadar el germà gran, director general des del 1991, a qui el mateix acord acabava de confirmar en el càrrec fins al 2028.
El gener de 2023, el nostre client va remetre un requeriment extrajudicial a l'altra part exigint el compliment de l'obligació de mantenir-lo en el seu lloc de treball, amb advertiment de resolució contractual en cas d'incompliment. El requeriment no va ser atès i, considerada la prèvia resolució de l'acord complementari, recuperava la seva vigència el règim anterior, la qual cosa va motivar l'exercici extrajudicial de l'opció de venda sobre les 2.650 participacions restants i pel preu contractual de 6.950.819,67 €. Es va convocar la compradora davant de notari per atorgar l'escriptura i pagar el preu. La venedora va comparèixer; la compradora, no. L'acta notarial va deixar constància de la citació, de la compareixença d'una part i de la incompareixença de l'altra. Aquell document resultaria decisiu tres anys després.
La demanda es va interposar el març de 2023. La defensa de la demandada va articular, en síntesi, tres línies d'oposició: (i) que la renúncia a l'exercici del dret d'opció havia estat ferma i unilateral, assumida davant del finançador i sense contraprestació recíproca; (ii) que l'acomiadament estava justificat i ja havia estat indemnitzat en la jurisdicció social —amb la rellevant circumstància que, en aquelles dates, la societat industrial havia sol·licitat el concurs de creditors—; i (iii) subsidiàriament, l'aplicació de la clàusula rebus sic stantibus, sostenint per via pericial que les participacions valien poc més de 240.000 € atesa la situació concursal de la companyia.
03.La sentència
La sentència, dictada el desembre de 2025, va estimar íntegrament la demanda. Va declarar que l'acord complementari havia estat incomplert de manera clara, definitiva i completa. Va considerar que les obligacions assumides per ambdues parts eren recíproques i que resultava difícilment assumible que la renúncia a un dret d'aquesta entitat s'hagués concedit gratuïtament, com sostenien les demandades.
Sense entrar en el fons, la sentència va rebutjar l'aplicació de la clàusula rebus sic stantibus per raons estrictament processals —la seva oposabilitat exigeix demanda reconvencional i no mera al·legació per via d'excepció—. I, en el que aquí interessa, va condemnar la demandada a adquirir “a títol de compravenda” les 2.650 participacions, “amb abonament de la suma de 6.950.819,67 €” a favor del nostre client. En aquestes dues expressions es va concentrar el nucli del debat posterior. Les demandades van interposar recurs d'apel·lació.
04.Una estratègia de dilació
Aquest punt resulta essencial per comprendre la fase executiva. Ja en una junta de socis celebrada l'octubre de 2021, més d'un any abans de l'acomiadament, el representant de l'inversor va deixar constància en acta que, si la família decidia exercir el seu dret de venda, la qüestió s'hauria de discutir i probablement acabaria als tribunals. No es tractava d'un advertiment improvisat. Aquest mateix directiu manifestava des de la seva arribada que considerava desorbitat el preu pactat el 2017 i que el seu grup no pagaria per la companyia més del que ja havia desemborsat fins aleshores.
Des d'aquesta perspectiva, la conducta posterior respon a una lògica única. La incompareixença davant de notari, la negativa a pagar voluntàriament i el recurs d'apel·lació no obeïen a discrepàncies interpretatives genuïnes sobre el contracte, sinó a una estratègia coherent de diferir el compliment de l'obligació de pagament, evitant el desemborsament o, si més no, allargant-lo tant com fos possible. El recurs d'apel·lació s'insereix en aquesta mateixa lògica i descansa sobre una convicció molt concreta: que la sentència no era susceptible d'execució provisional i que, per tant, la pendència de l'apel·lació garantia diversos anys sense desemborsar un euro.
En aquest context es van formular ofertes d'acord. Cap no va arribar ni tan sols al deu per cent del preu degut. Aquest despatx en va desaconsellar l'acceptació en totes les ocasions; el client va seguir el criteri i va mantenir sense desviacions l'estratègia traçada des del primer dia. Aquesta fermesa forma part del resultat.
05.El veritable camp de batalla
Amb una sentència favorable però no ferma, la qüestió central era si calia esperar la resolució de l'apel·lació —dos o tres anys addicionals, sense comptar una eventual cassació— o si era possible obtenir el cobrament immediat. La resposta depenia de la qualificació jurídica de la decisió; i aquesta qualificació distava de ser pacífica.
La Llei d'Enjudiciament Civil de l'any 2000 va optar deliberadament per un sistema ampli d'execució provisional. L'article 524 permet executar les sentències de condemna no fermes de la mateixa manera que les fermes, i l'article 526 reconeix a qui ha obtingut un pronunciament de condemna a favor seu en primera instància el dret a demanar-ne i obtenir-ne l'execució provisional sense prestació simultània de caució. La pendència del recurs no és un obstacle, sinó el pressupòsit mateix de la institució.
Aquest sistema ampli té contrapartides taxades. L'article 525 enumera les sentències que en cap cas no són provisionalment executables i, entre elles, en el seu apartat 1. 2.ª, les sentències que condemnin a emetre una declaració de voluntat. La raó és clara: quan el compliment de la decisió exigeix substituir una declaració negocial, el jutge la té per emesa d'acord amb l'article 708 LEC i l'efecte que es produeix és constitutiu o translatiu, difícilment reversible si posteriorment la decisió es revoca. Per això la llei reserva aquest mecanisme a les resolucions fermes.
L'article 527.3 completa el règim: el tribunal despatxarà l'execució provisional llevat que la sentència estigui compresa en l'article 525 o no contingui pronunciament de condemna. I l'article 528 limita l'oposició, en el que aquí interessa, a dues causes: la infracció d'aquest règim i, només en condemnes no dineràries, la impossibilitat o extrema dificultat de restaurar la situació anterior. Si la condemna és dinerària, l'apartat 3 restringeix dràsticament la defensa de l'executat, que no es pot oposar a l'execució en si, sinó únicament a actuacions executives concretes, i ha de proposar a més mesures alternatives i oferir caució; si no ho fa, “no procedirà en cap cas l'oposició”.
Tot depenia, per tant, d'una sola qüestió: si la decisió contenia una condemna dinerària o una condemna a emetre una declaració de voluntat.
06.La tesi de l'executada
Despatxada l'execució el juny de 2026 per 6.950.819,67 € de principal, més 2.085.245,87 € pressupostats per a interessos i costes, l'executada va formular oposició.
El seu plantejament era tècnicament sòlid. Va sostenir que la decisió no contenia una condemna dinerària autònoma, sinó una obligació complexa de consumar una compravenda de participacions, amb prestacions recíproques: transmissió del ple domini, formalització en escriptura pública i simultània acceptació i pagament del preu. El preu no seria un deute abstracte, sinó la contraprestació d'un negoci translatiu i sinal·lagmàtic, que no es podria descompondre per executar únicament l'element que interessa a l'executant.
A això hi va afegir un argument societari rellevant: la transmissió de participacions socials exigeix document públic (art. 106.1 LSC) i constància en el llibre registre de socis (art. 104 LSC), de manera que l'adquirent no adquireix la condició de soci pel simple fet de pagar.
L'executada va invocar jurisprudència directament aplicable. La STS 1106/2002 va declarar que una sentència que condemna a concórrer a l'atorgament d'escriptura pública de compravenda imposa una condemna a emetre una declaració de voluntat i no es pot executar provisionalment. La STS 654/2013 va recordar que l'admissió inicial d'una execució provisional no la converteix en correcta, en un supòsit de compravenda amb prestacions recíproques. I diverses interlocutòries d'audiències provincials es pronuncien en la mateixa línia. Subsidiàriament, es va interessar la nul·litat radical del despatx d'execució (art. 559.1. 3.º LEC) i la reducció del 30 % previst per a interessos i costes.
07.La nostra tesi
La posició de la part executant es va articular al voltant de cinc eixos argumentals:
Primer, no existia declaració de voluntat pendent perquè la compravenda ja estava perfeccionada. En els contractes d'opció, l'exercici tempestiu i en forma del dret perfecciona la compravenda projectada, en concórrer consentiment sobre la cosa i sobre el preu (arts. 1254, 1258, 1261, 1445 i 1450 CC). La sentència no va crear el contracte, sinó que en va declarar l'incompliment i va condemnar al compliment d'una obligació preexistent, el contingut essencial de la qual, a efectes executius, era el pagament del preu.
Segon, la decisió no ordenava atorgar cap escriptura pública. La prohibició de l'article 525.1. 2.ª LEC opera sobre decisions l'execució de les quals exigeix la tècnica de l'article 708, és a dir, que el jutge tingui per emesa una declaració negocial. En el cas, no hi havia res a suplir, perquè l'expressió “a títol de compravenda” descriu la causa de l'obligació de pagament i no configura una condemna autònoma a emetre una declaració de voluntat.
Tercer, la consumació del negoci va ser impedida per la mateixa executada, i això constava documentat des del 2023. En exercir l'opció de venda no ens vam limitar a comunicar-ho, sinó que vam requerir formalment la compradora perquè comparegués a la notaria, en dia i hora assenyalats, a atorgar l'escriptura i pagar el preu, i vam acudir a aquella cita per aixecar acta del que hi succeís. Aquell requeriment no buscava únicament deixar constància d'un incompliment; es va fer pensant ja en la fase executiva i en la defensa que previsiblement oposaria la contrapart, que va ser exactament la que després va articular: la manca de transmissió simultània de les participacions.
L'acta notarial va acreditar, amb valor de prova plena (arts. 317 i 319 LEC; 1216 i 1218 CC), que la venedora va comparèixer i va posar les participacions a disposició de la compradora, i que la compradora no hi va acudir. Tres anys després, aquell document va convertir l'argument principal de l'executada en un obstacle creat per ella mateixa, ja que ningú no pot invocar en benefici propi la manca de formalització que ha provocat.
Quart, l'article 571 LEC atén al contingut del títol, no a la causa de l'obligació. El que és decisiu per a l'execució dinerària és que del títol executiu resulti el deure de lliurar una quantitat de diners líquida. Aquesta circumstància hi concorria de manera palmària, amb una xifra certa, vençuda i exigible. Que el pagament es configuri com a preu d'una operació translativa no el situa automàticament en l'àmbit de l'article 708.
Cinquè, el debat de fons té el seu camí propi en l'apel·lació, no en l'execució. L'executada al·legava que la validesa i l'eficàcia de l'opció estaven controvertides en segona instància; però aquesta situació és predicable de pràcticament tota execució provisional. Si la mera controvèrsia sobre l'existència de l'obligació bastés per impedir-la, la institució quedaria buida de contingut. L'execució provisional parteix de la presumpció de validesa de la sentència d'instància mentre no sigui revocada, i el legislador ha previst el remei per al cas de revocació: l'article 533 LEC imposa a l'executant tornar el que hagi percebut, reintegrar les costes i rescabalar els danys. Una condemna dinerària constitueix, en termes generals, el supòsit paradigmàtic d'execució reversible, en la mesura que la restitució es pot articular mitjançant la devolució del que s'hagi percebut i la indemnització de danys.
A això s'hi va afegir un retret processal: sent dinerària la condemna, l'oposició només es podia articular per la via de l'article 528.3 LEC, que exigeix proposar mesures executives alternatives i oferir caució suficient. L'executada no va fer ni l'una cosa ni l'altra.
08.El que va resoldre el tribunal
La interlocutòria de juliol de 2026 va desestimar íntegrament l'oposició, i ho va fer per la via més directa: la lectura literal de la part dispositiva de la sentència.
De la decisió —va raonar el tribunal— no resultava cap condemna a emetre una declaració de voluntat, ni obligació de l'executada d'atorgar escriptura pública de compravenda. El que sí que hi constava era una condemna expressa a l'abonament d'una quantia dinerària líquida, vençuda i exigible. Va decaure amb això la causa principal d'oposició i, per identitat de raó, la nul·litat subsidiària de l'article 559.1. 3.º LEC, que descansava sobre el mateix pressupòsit. L'execució va continuar en els seus propis termes, amb imposició de costes de l'incident a l'executada. I, d'acord amb l'article 530.4 LEC, la interlocutòria és ferma, sense que hi càpiga cap recurs.
El criteri té una lectura pràctica que convé retenir: el que s'executa és la decisió, i la decisió és el que literalment diu. Que la condemna dinerària hi figurés de manera nítida no va ser casualitat, sinó conseqüència d'haver sol·licitat en la súplica de la demanda, amb caràcter autònom i separat de la condemna a adquirir, la condemna al pagament d'una suma determinada. L'execució provisional es va guanyar, en bona mesura, en redactar la demanda tres anys abans.
09.Una execució inicialment infructuosa
Guanyat el plet en primera instància i guanyat ara el dret a executar, quedava el problema habitual: localitzar patrimoni embargable. Les primeres mesures —esbrinament patrimonial a través del Punt Neutre Judicial, embargament de saldos, crèdits i devolucions tributàries— van resultar infructuoses, en tractar-se d'una societat estrangera sense actius realitzables rellevants a Espanya.
Es va desplegar aleshores una investigació patrimonial extraprocessal, més enllà de les bases de dades judicials, rastrejant l'estructura del grup en registres mercantils estrangers i en informació corporativa d'accés públic. El resultat va ser la identificació d'una filial radicada en un altre Estat de la Unió Europea, dedicada a la restauració, en la qual l'executada figurava com a titular del 80 % del capital social des del 2018.
Sobre aquesta base es va sol·licitar el juliol de 2026 l'embargament de la totalitat de les accions (arts. 589, 590, 592, 623 i 635 LEC), amb les mesures d'assegurament necessàries perquè fos efectiu fora d'Espanya. Es va interessar que es requerís l'executada perquè manifestés la seva participació i les càrregues existents, que s'oficiés a la filial perquè certifiqués la titularitat, informés d'eventuals restriccions estatutàries a la transmissió, anotés l'embargament en el seu registre d'accionistes i s'abstingués d'inscriure transmissions sense autorització judicial, així com que es comuniqués la trava a les autoritats registrals del país corresponent.
10.El desenllaç
La resposta va arribar el setembre de 2026. L'executada va consignar judicialment 9.036.065,54 € —la totalitat de la suma per la qual s'havia despatxat execució— i va sol·licitar amb caràcter urgent la suspensió del constrenyiment i, molt singularment, que no s'adoptés ni executés l'embargament sobre les accions de la seva filial.
El comportament processal de l'executada confirma ex post la correcció de l'estratègia seguida des de Barcelona pels advocats del despatx. La mateixa part que havia sostingut que el preu era inseparable de la transmissió de les participacions, i que per això no era possible una execució dinerària pura, va acabar pagant el preu íntegre, ella sola, sense transmissió simultània de res, per evitar la trava de les accions que la investigació patrimonial havia tret a la llum.
Veure totes les publicacions relacionades
